Temps era temps hi hagué un eslògan que féu fortuna. Aquell que, més o menys, sentenciava que “el abstemio no tiene premio” i mitjançant el qual es promocionava una determinada marca de vi de taula.

Han passat els anys i la societat ha deixat de veure amb bons ulls als que els agrada l’alcohol. Ara, sense anar més lluny, és signe gairebé de distinció, arribar a un bar i demanar una aigua mineral per a apaivagar la set. Es més “in” com dirien alguns. Es estar més “al loro” que dirien uns altres.

Possiblement per això em va sorprendre, fa uns dies, que en una recepció que es feia en una sala barcelonina amb motiu de la presentació d’uns llibres, en servir-me una copa de cava, vaig dir al cambrer que jo preferia un altre tipus de beguda no alcohòlica. El cambrer se m’acostà i, en veu baixa em digué que la beguda que jo volia l’hauria d’abonar pel fet que l’editorial només convidava a cava o a un altre tipus de beguda, també alcohòlica. En veure que no hi havia solució vaig acceptar que l’abonaria.

El meu astorament va ésser majúscul quan, passats uns minuts, el cambrer em portà la beguda sol.licitada per la qual em demanà gairebé el mateix que costava una de les ampolles de cava que se servien. Tot un abús, vaja…

Definitivament, vaig pensar, “el abstemio continúa sin tener premio”… Una magnífica i magistral lliçó editorial…

Publicat a El 9 Nou, el 28 d’agost de 1995