La Marató de TV3 de diumenge passat va ser un gran èxit. Novament, la ciutadania va respondre a la crida i es va bolcar a favor d’una bona causa com ho és el combat de la ciència contra una de les malalties que ha d’afectar o que afecta a un alt nombre de persones. Fins aquí la rellevància i la transcendència d’una iniciativa que persegueix no només captar recursos per ser destinats a la recerca, sinó que també sensibilitzar a la ciutadania davant una malaltia, en aquest cas el càncer. A destacar, d’altra banda, l’excel•lent posada en escena de la Marató de TV3 i el bon paper dels professionals que hi van intervenir. A partir d’aquí, però, s’imposen algunes reflexions a l’entorn d’aquesta tradició de la televisió pública catalana que compta ja amb una trajectòria de 20 anys, i a través de la que es convida a la ciutadania a aportar el seu gra d’arena en favor d’una causa justa. De fet, enguany, s’hauran fet dues maratons: la primera, només fa uns mesos per combatre la pobresa; la segona diumenge passat.
No cal dir que sempre, i molt especialment en els temps que corren, ha de ser molt benvinguda qualsevol iniciativa destinada a fomentar la solidaritat ciutadana per a fer front a una situació o circumstància excepcional que afecti o que pugui afectar al conjunt, o a una part destacada de la societat. Però que això sigui així no ha de privar de situar les coses en el seu just punt. Som en temps de retallades que afecten de ple als pilars bàsics sobre els quals hem bastit l’estat del benestar: l’educació, la sanitat, i com ens recordava Carme Trillas en una excel•lent intervenció ara fa una setmana al Casal Pere Quart en un acte organitzat pel Síndic Municipal de Greuges de Sabadell, l’habitatge. Unes retallades que han estat decidides des del govern en aplicació d’unes determinades polítiques i/o prioritats adoptades per a fer front al dèficit sense que aquesta actuació comporti complementàriament l’obtenció de nous recursos, bàsicament per la via de la imposició fiscal. Polítiques i prioritats que en la pràctica fan que siguin precisament les classes socials més desvalgudes les que es veuen sotmeses a una pitjor situació i condicions per a fer front a les conseqüències de la crisi en forma, d’entre d’altres, d’atur, de disposició de menys recursos, de regressió en quant a polítiques socials… És una més de la no voluntat del govern –dels governs— d’apostar per a la instauració d’una fiscalitat equitativa, justa i solidària a partir del principi elemental de que qui més té més ha de pagar, o el què és el mateix, d’una fiscalitat que gravi a cadascú en funció de la seva riquesa com a base per al sosteniment dels serveis públics i de la seva qualitat.
Des d’aquest punt de vista hauria de ser com a mínim discutible que allà on per una decisió política no arriba l’administració, ho hagi de fer la ciutadania a través d’iniciatives de gran format com ho és la Marató de TV3. Unes iniciatives que si bé són plausibles també haurien de ser excepcionals. Només caldria que els recursos dels quals disposem es distribuïssin d’una manera justa, d’acord amb les necessitats de la majoria i que paral•lelament es desenvolupessin altres vies a través de les quals la ciutadania pogués exercir la seva solidaritat cap a projectes d’interès social. Com, per exemple a través del mecenatge i del patrocini. Unes vies certament poc explorades a casa nostra i que a canvi de bonificacions fiscals estimularien el suport a projectes científics, o a d’altres causes. Passa, però, que tampoc en aquest cas l’Estat, els seus governs, no estan per la feina d’animar una llei del mecenatge i del patrocini que li comportaria renunciar a uns ingressos a canvi d’afavorir causes socials…
Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de desembre de 2012
Sense deixar de banda la solidaritat que va mostrar el poble de Catalunya, quan vaig posar la marató durant una estona i vaig veure a l’Artur Mas al telèfon, em va venir al cap el que va dir Benjamin Franklin: “El mejor medio de hacer bien a los miserables, no es darles limosna sino que puedan vivir sin recibirla. A eso se tienen que dedicar los que nos gobiernan. La caridad ejercida por los que ostentan el poder es mera propaganda o una forma de tapar las vergüenzas propias.”
Benvolgut Joan,
has començat a posar el dit a la llaga però es podria anar més lluny: ja ho fa la teva primer comentarista. I jo t’hi afegeixo dues empentetes més: un vitriólic article de Sánchez Piñol titulat “contra la caritat” i un dubte: perquè només es fan causes que s’inverteixen en el sector mèdic? Quan es va fer el de les malalties mentals, els “popes” es van oposar a fer altres tipus d’iniciatives A la gent del sector de la discapacitat intel•lectual els va quedar el dubte de si tot no era un gran muntatge per a treure diners només per als grups de recerca mèdica.
Apa, Bones Festes!
Cordialment,
Benvolgut Joan,
t’escric per donar-te les gràcies pels teus comentaris, que comuniquen posicionaments sempre constructius, i molt “agradosos” a les orelles (si més no, a les meves!). Et desitjo que 2013 ens sigui generós.
Joan,
Et felicito pels teus post, que llegueixo setmanalment amb fruïció.
Molt bones festes i el desig (será posible?) d´un millor 2013.
Benvolgut Joan,
Com escriu l’Imma, malament anem quan cal fer una Marató per resoldre problemes.
Els nostres empleats, els polítics, ajudats pels funcionaris, tenen l’obligació i el deure d’administrar els nostres tributs per que a nosaltres no ens faltin els serveis que ens han de prestar.
La nostra solidaritat hauria de ser pels més desfavorits de fora del nostre país ja que nosaltres estaríem ben atesos.
M’ha agradat molt el teu article, trobo que vas tocant la fibra del moment.
Bones Festes
Joan,
M’ha agradat l’article, i estic d’acord gariebé en tot. També estic d’acord amb en Josep Nieto. Però vull afegir certament és molt injusta una fiscalitat que només agrafa a les classes mitjanes i pobres. Però igualment és molt imnjust, quan hi han “servidors públics” que no miren prim en les despeses i inflen sense mirar prim en els pressupostos i els seus sous.
Vull dir que hi ha una alegre manera d’eliminar la injusticia fiscal, i no només via una redistribució més justa, que és que les administracions tinguin només els serveis que reclamen els ciutadans i no funcionaris i dirigents i empreses públiques que no aporten res a la solcietat. Aquests diners malbaratats es detreuen de l’ajuda necessària a la pobresa i als que menys tenen. Quantes empreses, oficines, ens i serveis públics són avui inútils i gasten un dineral?
És ben cert que els polítics, els bons polítics, han de treballar per mantenir l’estat del benestar i estic molt d’acord amb el comentari de Benjamin Franklin al que ha fet referència la Imma… també, però, vull tornar al tema de la Marató i vull dir que EM SENTO ORGULLOSA DE SER CATALANA, perquè malgrat la “broma fàcil” que sempre se’n fa dels catatalans, argumentant que som uns gasius, crec que queda evidentment demostrat que tenim un COR BEN GRAN I SOLIDARI. Les activitats que es fan arreu del nostre país, promogudes per multituds d’entitats, han entrat ja a formar part de la nostra cultura i del nostre taranna solidari. Visca Catalunya i… BON NADAL!
Sempre m’he preguntat per què no s’en fa publicitat d’on han anat els diners de la marató i que s’ha aconseguit amb els diners recaptats.
Bones Festes i força per fer un 2013 millor.