Matí de dilluns. D’un dilluns que per alguns no té res de particular en tractar-se d’un més dels cinquanta i escaig que té l’any. D’un dilluns que, per contra, per a una part important dels sabadellencs que militen en les files del penking-club, es presenta especial. Avui, si pareu compte i us hi fixeu bé, us adonareu com són bastants els ciutadans que llueixen una envejable morenor a la pell, encara que provisional i amb termini de prescripció. Es la prova del nou per excel·lència d’unes vacances aprofitades sota el sol. Prop del mar. O, potser, a muntanya.

Matí del darrer dilluns d’agost. Matí de comentaris. De converses obligades. De tòpics típics. De posada en comú de les aventures i desventures d’unes vacances que ja no són. I en la narració del què han estat, cadascú hi posarà l’adob de la sal i el pebre d’unes anècdotes que sovint tenen més a veure amb l’enginy personal que no pas amb la realitat del que han estat. Però es tracta d’impressionar als col·legues.

Matí d’un dilluns diferent. Al costat dels que porten marcat a la cara el desencís d’unes vacances caducades, podrem veure –sempre n’hi ha que volen marcar la diferència– els que han estat esperant el matí d’avui amb ànsia. Per a ells avui és el dia de d’alliberament. El dia del retrobament amb allò que més els plau. El dia de la fi dels jorns marcats pel suplici del no-saber-què-fer.

I és que n’hi ha que no saben viure sense treballar… Ells s’ho perden.

Publicat a El 9 Nou, el 28 d’agost de 1995