Altra volta les urnes –autèntics sagraris de la democràcia– esperen els nostres vots. D’aquí pocs dies complirem amb el ritus d’anar al Col·legi Electoral, dipositar el vot i, a través d’ell, fer sentir la nostra veu i manifestar la nostra voluntat en favor de l’opció política i del candidat que voldríem veure investit amb la púrpura de la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Fins diumenge resten encara uns dies curulls de missatges i de lemes amb data de caducitat; de propostes que es pretenen innovadores i que en ocasions no són més que proclames velles revestits d’embolcalls nous; de promeses que qui sap si mai es compliran del tot. Fins diumenge sentirem els incessants cants de sirena que busquen encisar-nos i seduir-nos el vot.

Però a despit de la llavassada de reclams, de programades compareixences mediàtiques, el cert és que des d’avui i fins diumenge pocs sufragis es decidiran que no s’hagin ja decidit. I és que la majoria dels electors saben la destinació del seu vot des de molt abans que la maquinària electoral es posi en marxa.

Això no obstant encara hi ha molts ciutadans que potser atabalats per l’allau propagandístic que els està caient a sobre, prefereixen, erròniament, amagar-se sota el paraigues de l’abstenció. Creuen –o potser els han fet creure– que les eleccions autonòmiques no són les seves i no s’adonen que “passant” d’elles deixen passar també l’ocasió de canviar i de transformar el país.

Publicat a El 9 Nou, el 13 de novembre de 1995