Fa uns anys, molts anys, viatjar era patrimoni d’uns pocs. Dels que, qui sap si una mica aventurers, s’atrevien a enfilar-se Pirineus enllà per tal de descobrir altres terres, altres cultures i altres gents. Volien anar “Nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure / desvetllada i feliç”, com proclamava el poeta Salvador Espriu en “Assaig de càntic en el temple”. Fa uns anys, molts anys, parlar idiomes era signe de “politesse”. De “categoria” social. D’ostentació d’un saber que semblava –i de fet era– exclusiu d’uns quants.

Avui però el viatjar nord enllà ha deixat d’ésser una assignatura pendent. Paisatges i ciutats més septentrionals a les nostres latituds formen part de la memòria i de les vivències de tots els que s’han adonat que el món no s’acaba amb els Pirineus. Ni tampoc amb les Illes o amb Portugal. Menys encara amb l’estret de Gibraltar. Aquells que han descobert que, al nord i al sud, a l’est i a l’oest, hi ha altres persones i també altres cultures, que a despit que puguin ésser diferents a nosaltres i a les nostres, es fa precís de conèixer primer i comprendre després.

Es ben cert que les generacions més joves ho tenen més fàcil per a fer aquest exercici de comprensió. Ja que elles han fet de l’estudi i del domini d’altres idiomes eina fonamental per al seu procés de formació i d’ampliació i consolidació del seu bagatge cultural. I és que el camí de la solidaritat i de la cooperació entre els pobles passa, indefectiblement, per l’entesa i el respecte envers altres formes d’entendre aquest nostre món cada dia més interrelacionat i complexa.

Anna Maria Aguiló… i Sabadell. Porta el nom de la ciutat en el cognom del seu llinatge. Amb orgull. Talment com testimoni de procedència. D’origen. Viatgera insaciable. Políglota. Militant, això no obstant, del català, de la seva normalització. Del nacionalisme. Potser per això, Joan Cuscó i Aymamí, no dubtà d’escriure en el catàleg de l’exposició del pintor Jordi Roca “Gent de Sabadell”, que l’Anna Maria era una persona que es trobava “agafada a les quatre barres, molt fortament”.

Presidenta de l’Omnium Cultural. Des de fa uns quants anys. Gairebé són tres els lustres que ja fa que presideix l’entitat. Sense interrupció. Amb dedicació i afany. Seguidora incansable indiscutible i inqüestionable de les manifestacions culturals que es donen i es fan a Sabadell. Professora de català i de llatí. L’alemany, el francès i l’anglès, són idiomes que no es resisteixen als seus coneixements i que li han obert finestres i portes en els més variats camps del saber.

Abnegada i lliurada a la causa. A qualsevol causa que ella consideri útil i justa. Activa. Incansable. Fàcil és trobar-la arreu. Conversadora i xerraire. O xerraire i conversadora. El seu somni hauria estat, potser, la conquesta d’altres empreses allunyades de la seva actual activitat i disciplina diària. Qui ho sap. Però, mentre, ella sembla plenament satisfeta amb el que fins ara ha fet malgrat no pensi pas que ha arribat el moment de descansar. I així continua imaginant i somniant i establint nous escenaris i altres realitats. Perquè l’Anna Maria no coneix la defallença.

I el poeta acaba amb aquests versos “però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort. / Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”. Un bon epíleg per al retrat d’una persona que, com l’Anna, se sent orgullosa de la seva ciutat i del seu país. De les seves pàtries.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 18), publicat el 23 de gener de 1995