No fa massa dies llegíem en un diari que a Catalunya hi ha, ara com ara, més d’un centenar de plataformes de ciutadans i de ciutadanes contràries a la construcció d’alguna carretera, d’algun abocador o d’alguna instal•lació turística. Fins i tot, alguna d’aquestes plataformes està en contra de la construcció d’algun centre sanitari. Es tracta, sens dubte, d’un fenomen sense precedents que, al seu torn, esdevé una prova fefaent de què alguna cosa no acaba de rutllar a casa nostra pel què fa a la participació de la ciutadania en els afers públics. En unes altres paraules: quan es planeja i projecte una obra pública possiblement no s’acaben de valorar els possibles i legítims interessos que assisteixen a la ciutadania que, no per això, significa que sempre pugui tenir raó en la seva reivindicació. L’aflorament d’aquesta quantitat de plataformes contra quelcom, posa de relleu a més, que la cultura del no continua gaudint d’una salut envejable a casa nostra.

Ens hem acostumat a voler-ho tot sempre que no ho tinguem massa a prop de casa. Reivindiquem les millors infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries; els millors equipaments socials, educatius, sanitaris…, però ens oposem i trobem excuses quan aquests equipaments o infraestructures –o per ser més exactes algun tipus d’aquests equipaments o infraestructures– es vol construir prop d’on nosaltres vivim. És llavors quan el nostre ego es manifesta amb tota la seva contundència i som capaços de mobilitzar cel i terra per tal d’evitar que l’equipament o la infraestructura ens quedi massa a prop. D’aquesta manera, projectes d’obra pública que fa temps haurien d’haver-se executat, dormen encara el son dels justos, a l’espera que algú tingui el valor de prendre la decisió que correspon. I aquest algú són sens dubte els nostres representants que formen part dels ens que ens governen, sigui locals, nacional o estatal i que per urgències o per proximitat de períodes electorals, prefereixen ajornar de decisions pensant en què arribaran uns temps millors que mai no acaben d’arribar. I passarà el temps sense que res no es resolgui i que, molt contràriament, es desencadenin situacions problemàtiques que es podrien haver evitat amb una decisió adoptada a temps. D’exemples en sobren. Recordem què ens va passar amb el desdoblament de la N-II abans no fos l’actual A-2, en el seu traçat entre Barcelona i Lleida per l’oposició que es va plantejar a part del seu traçat, amb el resultat d’una obra que es va allargar anys i panys amb els conseqüents perjudicis socials i econòmics que això provocava. O, sense voler anar tant lluny ni amb l’ànim de voler molestar a ningú, quins són els costos que estem pagant mentre no es desencalla el traçat i solució constructiva del quart cinturó o pagarem si no es fa la necessària interconnexió elèctrica amb França.

Els governs són elegits perquè prenguin decisions. I quan es prenen decisions, el risc de no acontentar a tothom existeix. Altrament no té massa sentit que elegim unes persones a les que deleguem perquè treballin en la generació de riquesa que, al seu torn comporti benestar i progrés social per al conjunt de la ciutadania. I això amb el més estricte respecte als valors inherents a la democràcia i al desenvolupament sostenible. Però no es pot confondre la defensa d’aquests valors amb l’oportunitat d’uns quants per a bloquejar iniciatives que són d’interès i de benefici col•lectiu. Passa també que no sempre els governs planifiquen de manera coherent. I posats a dir les coses pel seu nom, les polítiques a mig i a llarg termini brillen sovint per la seva absència. Així no és estrany que la improvisació faci acte de presència més sovint del què correspondria i que els problemes es concatenin amb un resultat pervers, capaç d’acabar amb la paciència de la ciutadania i, allò que encara és pitjor, causant un notable prejudici econòmic individual i col•lectiu. Un exemple el tenim amb l’arribada de l’AVE a Barcelona. Una infraestructura que si s’hagués pensat i valorat convenientment, possiblement mai no hauria d’haver entrat a la Ciutat Comtal a despit que una decisió en aquest sentit podia haver generat costos electorals pels partits que quan es va planejar la infraestructura governaven Catalunya i Espanya. I mira com són les coses, es tracta de partits que ara tampoc no governen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de novembre de 2007