Temps era temps, aquest era un país no homologable amb la resta d’Europa, en el qual els eslògans volien fer fortuna a partir del no res i del buit més ostensible. Temps era temps, el nostre era el país del “Contamos contigo” de Juan Antonio Samaranch i, la nostra, la “ciudad piloto del deporte español” de José Burrull. Temps era temps, amb ben poca cosa més que la veu fàcil i demagògica i només amb l’intens esforç personal d’uns quants, fou possible que uns pocs elegits sobresortissin enmig de la mediocritat esportiva en la qual ens movíem. Temps era temps, uns comptats esportistes s’enfilaren amunt, ben amunt… i permeteren rentar la cara a aquells que amb la panxa plena i el discurs ampul·lós s’omplien la boca amb els èxits que uns altres, amb no pocs esforços, aconseguien. Tot valia quan es tractava de magnificar la grandesa de l'”imperi”. Temps era temps, foren els manobres i els obrers de l’esport els que, maó sobre maó, aconseguien fer-se amb triomfs, mentre que en els despatxos del poder res més no es feia tot confiant en què la flauta “sonés” per casualitat…

A Sabadell però, abans del “Contamos contigo” ja “se vivía deportivamente” gràcies a l’esforç d’anònims i d’abnegats afeccionats els quals feien possible el petit miracle de veure com cada dissabte i diumenge l’esport mobilitzava un bon nombre de ciutadans entorn de les més diverses pràctiques esportives. En la base i en la progressió del minúscul miracle s’hi trobaven dues disciplines –atletisme i natació–, les quals tenen assegurat un just lloc d’honor en el rànquing de l’esport local.

Si no pot parlar-se de natació a Sabadell sense citar l’històric CN Sabadell, tampoc hom no pot referir-se a l’atletisme sense fer esment a una entitat i a dos populars cognoms: La JAS (Joventut Atlètica de Sabadell) i Josep Molins i Carme Valero, autèntics corredors de fons en una constant i maratoniana cursa plena d’obstacles. Entre ella i ells hi ha hagut sempre una estreta relació. De fet, la Carme, és –i perdoneu-me l’expressió– un producte de la factoria JAS-Molins. Una i altres han estat tàndem perfecta rodant enmig d’un complicat i atzarós entorn.

La Carme és força i és il·lusió. Abnegació i lluita. Grandesa i modèstia. Agilitat i bellesa. Seny i rauxa. Durant anys ella ha estat la millor –i gairebé única– referència per a les atletes i per a l’afecció catalanes i espanyoles. I això no és pas una fotesa… Dues excel·lents i preuades distincions mundials en sengles curses de cross, avalen una part del que la Carme és i ha estat per a l’atletisme, malgrat que la sort li fos esquiva en una cursa definitiva en la qual perseguia la conquesta del guardó olímpic en els Jocs celebrats el 1976 en la francòfona Montreal.

La majestuosa carrera de la Carme no ha estat ni senzilla ni fàcil, com tampoc no ho fou que aconseguís atorgar condició de normalitat a la imatge d’una dona corrent pels carrers de la gran ciutat… La Carme ha estat una precursora… I ho ha estat en molts moments i en molts sentits… Lliurada completament a un ideal –l’atletisme– i a uns colors –els de la JAS–. Motivada  per la pràctica esportiva com ningú fins el punt que, després d’una retirada momentània per a prendre part en una altra no menys apassionant cursa –la d’ésser mare–, no li costà massa tornar als carrers dels Estadis i a les pistes de les competicions de cross.

I és que possiblement, els corredors de fons, com s’esdevé amb els vells “rokeros”, no moren mai…

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 4), publicat a El 9 Nou, el 26 de setembre de 1994