L’altra dia, endreçant prestatgeries i posant ordre, per enèsima vegada, als meus llibres, vaig topar-me amb una de les innombrables guies que sobre Barcelona s’han editat. En aquesta ocasió es tractava d’una guia que formava part d’una col·lecció més àmplia que girava sota l’inequívoc títol de “Guías del enterado”. L’havia escrit el polifacètic i celebrat escriptor Josep M. Carandell, autor també —d’entre altres produccions literàries i periodístiques— d’aquell incisiu i fresc “Celtiberia Show” que publicava “Triunfo”. Deixant-me portar per la triple curiositat que em despertava una guia barcelonina editada feia una dècada, el títol de la col·lecció i l’autor del títol, no vaig dubtar en fullejar-la. D’entrada res d’especial no vaig advertir, més enllà del característic to irònic amb el qual Carandell impregna els seus textos. En passar però a la segona part de la guia (“Cosas de Barcelona”, “Ser barcelonés”, “Humor barcelonés” i “Glosario”), no em vaig poder estar de rellegir la trentena de pàgines que els enunciats esmentats ocupaven. En especial les pàgines dedicades al “Glosario” que descrivia el signficat d’algunes sentències com “Baixar a Barcelona”, “Ser de Can Fanga”, “Ser més famós que La Monyos”, “Ser un senyor Esteve” o “Ser com els de Sabadell” que Carandell explicava com l’expressió a usar quan es volia indicar que calia “pagar cada uno lo que ha gastado cuando se está en grupo”. Com és fàcil comprovar, la dita de què a “Sabadell cadascú va per ell” dóna força de sí: En el camp de la “pela”, en el de la cultura i, perquè negar-ho, en el de la política com és tan demostrable i desmostrat darrerament.

Publicat a El 9 Nou, el 5 de novembre de 1998