Quan el conflicte que es vivia a l’ex-Iugoslàvia sembla trobar-se en vies de pacificació després de la sagnant situació bèl×lica que durant més de quatre anys s’hi va viure, un nou enfrontament ha esclatat en un altre punt de la calenta zona dels Balcans. Un enfrontament que des de fa temps s’endevinava en l’horitzó a despit que a ningú no semblava preocupar massa la possibilitat que es desencadenés, potser per allò del “qui dia passa any empeny”. D’aquesta tesitura, Albània és ara la terra en la qual s’hi ha instal×lat el nou polvorí europeu, alhora que el país de l’Adrià­tic pot esdevenir porta de pas a la reactivació de vells conten­ciosos encara pendents de resolució en l’àrea balcànica.

Davant determinades situacions hom té la sensació de què els europeus més privilegiats i rics -és a dir els que habitem els països que formem part de la Unió Europea-, vivim al dia i no parem atenció a allò que el futur immediat pot deparar als “països veïns” menys privilegiats econòmicament i, en conseqüència, a nosaltres mateixos. En d’altres paraules, talment sembla que no ens agradi mirar més enllà de les estretes fronteres comunitàries, no fos cas que ens topéssim amb la magnitud de la tragèdia que sabem que existeix però que ens entestem en ignorar. Des dels països de la Unió Europea s’aplica, envers els seus veïns, la política de l’estruç d’amagar el cap sota l’ala, o de l’infant que es tapa la cara convençut de què que si ell no veu a ningú els demés tampoc no el veuen a ell.

El cert és, però, que per una simple qüestió d’egoïsme -dur és reconèixer-ho així- els europeus més rics hauríem de disposar de polítiques actives en relació als nostres veïns que no gaudeixen ni dels recursos ni de les oportunitats que nosaltres tenim. No n’hi ha prou d’adreçar-los, com fem, bones paraules i millors intencions que no ens costen res però que tampoc no porten a enlloc i que, eufemísticament, en diem ajut humanitari. No cal que ens enganyem per més temps. Allò que és evident és que els con­flictes que s’alimenten contínuament a la cuina o al pati del darrera de l’Europa rica, són un risc per l’estabilitat del continent. I la única manera de desactivar les espoletes que poden provocar l’esclat dels conflictes que s’endevinen sobre el paper, és prendre posicions i actuar amb temps i de forma sensata. I aquest prendre posicions no vol dir, ni de bon tros, “posicionar-se militarment” o “intervenir” quan ja és massa tard. Més aviat vol dir prendre posicions i iniciatives en el camp de la coopera­ció i de l’ajut per tal d’ajudar al desenvolupament econòmic i democràtic dels països que són a escassos quilòmetres de la riquesa, desenvolupament que es troba en la base de la solució d’una part fonamental dels problemes que poden acabar derivant en conflictes de major dimensió. Si les coses funcionen en els àmbits de la democràcia i de l’economia, la resta són problemes d’un segon nivell.

En un món cada vegada més interelacionat i, per extensió, en una Europa cada vegada més globalitzada i influenciada directament pel que passa en qualsevulla punt del seu territori geogràfic, no és un bon consell “deixar per demà allò que pot fer-se avui”. I si la indecisió europea va ser un dels aspectes que va propiciar l’a­rrencada del conflicte de l’ex-Iugoslàvia l’any 1992, també hem de col×locar en el deure de la Unió Europea l’enfrontament civil que ha esclatat a Albània i que podria acabar activant altres conflic­tes i enfrontaments latents. Per a dir les coses pel seu nom: Albània pot ser passaport cap el desencadenament d’altres dos conflictes en els Balcans: a Macedònia i a Montenegro, zones en què, com a Albània, el desencís i la frustració de la població és creixent i en què els enfrontaments ètnics són l’assignatura de pendent resolució.

Es hora de què la Unió Europea es preocupi de veritat pel futur dels països veïns. Ens hi van moltes coses. Es l’hora dels fets i no pas de les polítiques actives més que no pas de les paraules buides de continguts.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de març de 1997