Amb l’arribada de la Festa Major i la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, els sabadellencs posarem pany i forrellat a un estiu que haurà estat estrany des de tots els punts de vista. I malgrat encara hem de transitar per una tardor i un hivern que se’ns presenten força calents, els símptomes primers d’una primavera que s’enceterà amb una consulta electoral, ja se’ns comencen a fer presents amb una precampanya que ja s’ha disparat si és que, en algun moment, havíem deixat d’estar-hi. Si no, només cal observar, per exemple, les �mogudes» del PP amb un Mariano Rajoy que, gràcies a ell mateix i als “esforços” dels seus companys de partit, comença a estar tocat en la seva línia de flotació. Primer va ser Ruíz Gallardón –el gran aspirant a liderar els populars en el futur– i després l’inclit Manuel Fraga Iribarne, els que van atiar el foc de cara a una hipotètica successió de Rajoy. Després, els sondetjos preelectorals van posar, negre sobre blanc, la precarietat carismàtica de don Mariano i, per contra, el prestigi que han atesorat tant l’alcalde de Madrid com, sorprenentment, un retornat i fracassat Rodrigo Rato després d’abandonar per la porta del darrera, les responsabilitats que tenia al capdavant del Fons Monetari Internacional. Quan tot això passa en un partit polític, és símptoma de la poca confiança de guanyar unes eleccions. I així no ens hauria de sorprendre massa que es produïs algun cop d’efecte per tal de frenar la devallada de les expectatives electorals del PP.
Però no només hi ha mogudes al Partit Popular. A casa nostra també se’n estant produint, especialment al PSC, CiU i ERC. Es tracta de moviments interns que, com tenen com a elementa comuns, d’una banda, la cerca de protagonisme per part dels que els impulsen i, de l’altra, el debat entorn un concepte sempre ambigu com ho és el catalanisme. Un catalanisme que, en el cas d’ERC, pren dimensions de sobiranisme i que, d’aquesta manera, presenta algunes coincidències amb algun dels sectors crítics de Convergència Democràtica de Catalunya. No pas de CiU, ja que Unió s’ha desmarcat explícitament d’aquests moviments interns. Al PSC, el debat sobre el catalanisme disposa, aparentment i fromalment, d’un espai determinat, tal com es va posar de relleu en la trobada anual que els socialistes fan, a finals d’agost, a Vilopriu. A CDC però, el debat respon clarament a una lluita de poder dins del partit i a una hipotètica sucessió. Així, Artur Mas, per tal de no perdre pistonada, està fent mans i mànigues per reconduir situació i veus crítiques i liderar una visió de catalanisme que n’anomena “la casa comuna”; una nova manera de descriure el pal de paller de l’època de Pujol. És bo que el líder d’un partit polític reobri el debat entorn el catalanisme des del nacionalisme. Passa, però, que Mas ha tingut de fer de la necessitat virtut i l’ha encetat obligat per les circumstàncies i, per tant, pensant més en la tàctica que no pas en l’estratègia. I això en un intent de recuperar lideratge dins la seva formació i davant la societat.
Vivim dies d’incerteses. De reptes i d’oportunitats. I els partits polítics catalans, sovint deixats portar pel fragor de batalles electorals, no se’n acaben d’adonar. Segurament perquè tampoc no tenen respostes als problemes de cada dia. I així és difícil que sota el lideratge dels partits recuperem la confiança en nosaltres mateixos com a país. I si no tenim confiança no tindrem futur, ni benestar, ni progrés econòmic i social. Davant aquesta realitat, sembla que no queda cap més remei que la societat catalana es rearmi i es mobilitzi i, així, iiciar el procés de recuperació de la confiança en les nostres possibilitats, fugint de lamentacions que enlloc no porten i traient profit de les oportunitats que se’ns dubte tenim davant nostre. Ens cal, a partir del què som definir el què volem ser, sabedors que ningú no ens ha de regalar res. Els partits i les formacions polítiques han de reactivar-se i formular estratègies i propostes clares de futur. Si els partits continuen perdent-se en batalles de campanar que no interessen pràcticament a ningú i la societat no es mobilitza, continuarem instal•lats en el pedregar dels discursos ampulosos i de les propostes buides de contingut.
Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de setembre de 2007
Comentaris recents