En el curt període d’un mes, el teló de fons de la unió econòmica i monetària europea s’ha vist notablement retocat. Les causes cal buscar‑les en el fet que en quatre setmanes, el govern de dos  països membres de la Unió Europea ‑Regne Unit i França‑ han canviat de signe polític i els fins ara governs conservadors d’ambdós Estats, s’han vist rellevats per sengles governs socialdemòcrates. El comportament electoral dels ciutadans britànics i francesos ens ha de fer reflexionar en relació a l’Europa que estem construint. Alguns observadors polítics, a la vista dels resultats, s’han afanyat a apuntar que el canvi de rumb polític del Regne Unit i de França es deu, en part, a la disconformitat dels electors en relació a les mesures adoptades per tal de complir amb els criteris de Maastricht que han d’obrir la porta a la moneda única.

De cop ha emergit, amb tota la seva contundència, una qüestió que es trobava latent en el fons del procés de vertebració de l’Europa comunitària. Perquè cal convindre que si la construcció de la Unió Europea ha avançat a bon ritme, ha estat pel fet que els Estats membres ‑o millor expressat, els governs d’aquests Estats‑ varen creure que la solució dels mals d’Europa residia en la unitat d’acció i de mercat dels països del vell continent. En aplicació d’aquest principi, no pot estranyar  que les decisions comunitàries s’hagin anat adoptat, en la seva majoria, pels governs sense la consulta prèvia als ciutadans, apareixent una notable contradicció: La de que es deriva del fet que uns països democràtics creïn unes institucions superiors amb un funcionament escassament democràtic o, si es prefereix, amb un dèficit democràtic notable. Cert és que hi ha plena consciència d’aquest dèficit democràtic i que un dels objectius de la Conferència Intergovernamental que s’hauria de tancar d’aquí uns dies, és precisament aprofundir en el procés de democratització de les institucions comunitàries, fent‑les més properes i més transparents als ciutadans.

Segur que la Unió Europea no seria el què ara és si no hagués estat per la “complicitat” dels governs dels seus països membres. Però no deixa de ser menys cert que quan cal prendre decisions transcendents (com és el cas de la unió econòmica i monetària), els ciutadans haurien de poder‑hi dir la seva. És des d’aquest punt de vista que possiblement, part del vot emès a França i al Regne Unit, podria interpretar‑se en aquesta direcció. Un vot que en cap cas és contra la Unió Europea, sinó un vot que reclama que es tingui en compte la veu dels ciutadans. En tot cas, s’imposa aprendre la lliçó per part dels governs comunitaris. Els ciutadans del Regne Unit i de França han considerat, al cap i a la fi, que un govern de progrés defensarà millor els seus interessos. Tant els nacionals com els comunitaris.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, l’11 de juny de 1997