Fa una bona pila d’anys, quan el primer mil.lenni de l’actual època es trobava a les acaballes, els humans de l’època estaven convençuts que la fi dels temps era a prop. Pensaven que no calia esmerçar més esforços en el conreu de la terra ni en la pastura de bestiar. Era millor esperar l’hora darrera sense més entre-bancs. Tenien la certesa que res no podia canviar el signe dels temps i que ja tot es trobava escrit en les estrelles i els as-tres. La creença generalitzada de que restava poc marge per a la consumació de la vida superava qualsevol actitud contrària que hom volgués sostenir.

A Brussel.les, quan s’apropa la fi del segon mil.lenni de la nos-tra època, els eurofuncionaris es senten gairebé acorralats. Són conscients del delicat moment pel qual travessa la CE (Comunitat Europea) i els problemes i les contradiccions amb els quals s’en-fronta. Les indecisions de tota mena són a l’ordre del dia. Com a mut i simbòlic observador, el conegut edifici comunitari de Berlaymont està tancat des de fa mesos. Les seves parets no oferien garantia suficient per a unes bones condicions de treball per als més de 3.000 eurofuncionaris que acollia. Sembla que els elements s’hagin aliat i que ni l’agosarat projecte dels prestigiosos arquitectes Bofill i Forster per a bastir un nou edifici sobre l’hipotètic enderrocament del Berlaymont seria capaç de donar una nova dimensió a un dels aspectes físics més emblemàtics de l’Europa Comunitària.

Això no obstant, els eurofuncionaris, intenten transmetre als que per qualsevol motiu se’ls apropen, el missatge de que malgrat les dificultats del moment, la idea d’Europa continua viva i que res ni ningú podrà evitar-ne la progressió malgrat que, com passa ara, sigui potser massa lenta. D’entre el col.lectiu d’eurofuncionaris que participen d’aquesta forma de pensar en destaca el format pels catalans que sobresurt de la resta amb un pes específic i qualitatiu important. Els noms de Joan Prat, Xavier Prats, Elena Flores, Francesc Granell o Anna Melich gaudeixen de reconegut prestigi per la seva vàlua tècnica i reconeguda professionalitat.

I mentre a Brusel.les es lluita per a mantenir l’edifici europeu en bon estat –en aquest cas no només el físic–, en els països comunitaris som molts els ciutadans que fàcilment tendim a culpar la CE dels mals que patim. Oblidem que, en qualsevol cas, som nosaltres mateixos –com a ciutadans de cadascun dels països comunitaris– els responsables de la situació. En altres paraules: les arrels del delicat moment pel qual travessem no es troben pas en el camí de la construcció de la CE sinó en la suma de problemes no resolts en cadascun dels països de l’anomenat “Club dels Dotze” i a la difícil conjuntura internacional. Potser, en comp-tes de lamentar-nos i flajelar-nos per les coses que no acaben de marxar com voldríem, caldria interrogar-nos sobre com haurien pogut evolucionar determinades situacions i conflictes que afec-ten de ple el vell continent en cas que no existís la Comunitat Europea.

Així –i aquesta reflexió no és pas meva– valdria la pena pen-sar, encara que només fos per un moment, en allò que podria ha-ver succeït a la zona dels Balcans sense que l’Europa de l’Acta Unica fos una realitat. Tots hem criticat la manca de decisió comunitària en el conflicte irracional que enfronta a croates, serbis i musulmans en l’ex-república iugoslava. Pocs han imaginat l’abast però que sense la unió europea hauria pogut assolir la guerra i fins on s’hauria pogut estendre com una taca d’oli. Dues guerres mundials, d’inoblidable record per properes en la distàn-cia i en el temps, ens conviden a tenir-ho en compte.

I és que malgrat les dificultats i la recessió, encara que la recent cimera de Copenhaguen hagi servit per poc més que per a prendre nota de la voluntat dels Dotze de posar ordre en la convulsionada casa comuna europea, es fa imprescindible continuar creient i confiant en Europa i recordar que el camí per a la seva construcció s’inicià fa poc més de trenta-cinc anys. Molt poc temps encara segurament per a consolidar una idea tan ambiciosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juny de 1993