Ningú no pot negar que, políticament parlant, les coses estan força animades tant a França com a Espanya. De bell nou sembla haver-se recuperat, a ambdós països, l’interès dels ciutadans per la política. I és que les circumstàncies per les quals travessen, a despit que siguin de signe contrari, estan propiciant la mobilització dels demòcrates i dels defensors d’una major interrelació entre política i ciutadania. I és que, d’una banda, la consolidació del vot del Front Nacional a França i la crisi que el partit ultradretà ha obert en la dreta gala i, de l’altra, la posada en marxa per part dels socialistes del procés d’unes eleccions primàries a Espanya, són fets que han aconseguit remoure les aigües –generalment massa tranquil·les i estancades– dels ambients polítics francesos i espanyols.

Els signes del temps ens han conduït cap a un accelerat ritme de canvis i de transformacions als quals no sempre s’és capaç de donar-hi resposta. Ni des de la societat en general ni tampoc des dels partits polítics que es mostren lents quan a la seva capacitat de reacció, més interessats en les seves respectives lluites internes pel domini de l’aparell que no pas pels interessos generals dels ciutadans. Un dels canvis als quals estem assistint és el de la globalització. No només en l’àmbit de l’economia sinó que també en tots els altres ordres de la vida. I és que, de mica en mica, es va fent realitat el concepte del vilatge global del qual parlava McLuhan quan es referia al futur panorama que presentaria la comunicació en un món en què qualsevol fet, per lluny que es produís, no ens seria aliè i en afectaria de ple.

És el conjunt d’aquests canvis i transformacions els que estan sotragejant les bases sobre les quals fins ara s’estructuraven les societats occidentals. I en aquest context les incerteses de futur s’erigeixen, a voltes, en infranquejables murs darrera els quals s’atrinxeren aquells que temen el risc i els que no estan en favor del progrés. Unes actituds que en la pràctica, s’estan mostrant com a terreny adobat per a què hi germinin les idees més reaccionàries, insolidàries i antidemocràtiques. Des d’aquest punt de vista cal entendre i interpretar l’èxit que obtenen els moviments polítics ultradretans, amb ingredients racistes i feixistes en els seus plantejaments programàtics.

Contra aquest estat de coses només pot oposar-s’hi l’esforç constant dels demòcrates per tal d’aconseguir millores en el funcionament de les estructures democràtiques, tot evitant que la inèrcia dels partits acabi convertint-se en fre per al progrés. La dinàmica de les primàries endegades pels socialistes espanyols es trobaria en aquesta línia de renovació democràtica. Però no ens enganyem. Unes simples primàries no són tampoc l’ungüent miraculós i decisiu per a la necessària renovació del sistema democràtic. En tot cas sí que és un pas important en el camí de facilitar la participació dels ciutadans en els afers públics i també per a obligar als partits i els seus dirigents a estar més propers als ciutadans.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 19 d’abril de 1998