Foto d’Àngel Colomer

Consulto el meu bloc de notes i d’entre les anotacions selecciono els fets, reflexions i paradoxes següents:

1. Fa uns dies, en ocasió de la detenció del que havia estat vicealcalde de València Alfonso Grau, el ministre espanyol de l’Interior Jorge Fernández-Díaz, deia que li “cridava l’atenció” que les actuacions judicials en matèria de corrupció només afectessin el PP (?) i que això passés en un moment polític especialment “delicat” per a ells. Afegia que no creia ni “en l’espontaneïtat, ni en la casualitat” de les actuacions judicials que s’estaven portant a terme. Casualment i curiosament, Fernández-Díaz utilitzava un argument similar al que el mes de setembre havia exhibit davant la Diputació permanent del Parlament de Catalunya el president -llavors en funcions- de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, en ocasió d’un escorcoll policial fet a les seus de la Fundació Catdem i de CDC. Deia en aquella ocasió Artur Mas que “no crec en casualitats” i recordava que “fiscalia i Guàrdia Civil depenen del Govern [de l’Estat]”. Ambdós polítics coincidien en una mateixa percepció d’un complot contra ells perpetrat pels jutges en el primer cas i pel govern central en el segon. A banda que jo pugui creure o no en les casualitats i en les causalitats, no em negaran que no deixa de ser precisament molt casual aquesta coincidència d’ambdós discursos, alhora que em pregunto què passaria si en comptes de culpar al contrari de qualsevol contratemps i de veure sempre possibles conspiracions en tot i per tot, dediquéssim temps i esforços a fer net també en una matèria tan sensible com és la corrupció que des de fa tan temps està embrutant i condicionant la vida política del país.

2. Es parla molt de llibertat d’expressió, malgrat que quan es tracta de valorar-ne l’ús que se’n fa es mediatitzi segons qui, quan i com s’exerceix. M’explicaré: amb el pretext de fer ús de la llibertat d’expressió hi ha qui se sent autoritzat a dir i a fer allò que li ve de gust confonent a voltes -volgudament o no-, allò que té més a veure amb el respecte a les idees i als posicionaments que cadascú pugui defensar, que no pas amb l’exercici d’un dret que com tots els drets té els seus límits en els drets i en les llibertats dels altres. Així, no ha d’estranyar que a l’hora de defensar qualsevol declaració o actuació en ares a la llibertat d’expressió, ens podem trobar amb la paradoxa que els mateixos que en defensen aferrissadament el seu ús per justificar determinats actes i comportaments, siguin els mateixos que no s’estan de vilipendiar a les persones que no pensen com ells pensen. Per posar un exemple recent: mentre uns defensen la llibertat que assisteix a una poetessa (Dolors Miquel) de recitar uns versos davant un auditori divers en ocasió del lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, són aquests mateixos els que treuen les coses de polleguera quan altres qüestionen el comportament de la poetessa en aquell acte. No vull entrar ni en l’oportunitat ni en la qualitat dels versos objecte de tanta trifulga. Sí que m’interessa fer avinent però, que com tot en la vida, les coses no són mai ni blanques del tot ni tampoc negres, i recordar que, com deia Vaclav Havel, de tots els conceptes que acaben amb ‘isme’, és el del civisme el més cabdal.

3. Girona és notícia des que el seu anterior alcalde Carles Puigdemont va ser elegit president de la Generalitat de Catalunya i ‘nomenà’ com a successor seu a l’alcaldia a Albert Ballesta que ni tan sols formava part del consistori. Llàstima que les actuacions i les declaracions de Ballesta al capdavant de l’Ajuntament gironí des que fou elegit alcalde no fan gens de justícia a les paraules que Puigdemont en digué d’ell per avalar aquell tan ràpid i insospitat ascens: “Ballesta és una persona d’una gran confiança i d’una gran vàlua personal”. No em negaran que els fets ‘canten’ i que no calen més paraules…

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de març de 2016