Sentim molt a parlar de línies vermelles, en especial quan es tracta d’establir els límits hipotètics que les diverses opcions polítiques diuen no estar disposades a traspassar de cap de les maneres en ocasió de processos de negociació entre partits. Sabem que en política, qualsevol límit preestablert pot ser vulnerat sense massa problemes, de la mateixa manera que, també en política, el no absolut acostuma a ser el pas immediat que cal donar abans d’un ‘si’ sense massa condicions. L’experiència ens demostra que la permeabilitat de les línies vermelles és més que evident. Vàrem constatar-ho, per exemple, quan Junts pel Si (JxS) i la CUP varen arribar a un acord en el darrer segon del darrer minut de la negociació, a partir del qual es garantia el suport parlamentari suficient que havia de permetre investir a Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Un acord que evitava haver de concórrer de nou a les urnes i que es produïa després que Artur Mas fes aquell famós ‘pas al costat’ amb el qual, de fet, es traspassava una de les línies vermelles que des de JxS s’havia traçat a l’assegurar, per activa i per passiva, que o bé Mas era de nou president del govern, o bé unes noves eleccions serien inevitables. Al final, ni una cosa ni l’altra: ni Mas va ser president, ni tampoc les eleccions varen haver-se de repetir.

El cas és que a despit que en qualsevol negociació política es continuen posant damunt la taula condicions que es diu són innegociables, les úniques línies vermelles que en política haurien de prevaler sense possibilitat de ser vulnerades mai, haurien de ser les que separen la concepció de la política entesa com a acte de servei de la societat i del debat a l’entorn de les normes que en cada moment n’han de regular el seu comportament, del de la política vista com a una oportunitat per a servir-se’n i com a mitjà per aconseguir uns objectius que poc tenen a veure amb el què les bones pràctiques polítiques obliguen. A la vista dels fets que embruten –i força– el panorama polític darrerament, hem de concloure que la línia vermella que separa ambdues maneres de concebre la política ha estat vulnerada en massa ocasions al prevaldre els interessos personals i/o de partit als generals de la ciutadania.

Sabem sobradament, que una cosa és com voldríem que les coses fossin i una altra ben diferent tal com les coses acaben essent. Ha estat arran les filtracions dels documents coneguts com els ‘papers de Panamà’ –també pels comportaments de robinhoods de baixa estopa d’algunes entitats de moralitat dubtosa–, les que per si no ens n’havíem adonat, han posat al descobert que la corrupció, en qualsevol de les seves manifestacions imaginables i possibles, no és un fenomen que pugui ser localitzat en un punt determinat, sinó que es reparteix àmpliament en un món cada vegada més global. Un fenomen davant el qual els governs i les institucions dels països han fet i fan ben poc per a lluitar-hi. Tampoc en els Estats on la democràcia és o hauria de ser dogma. Qui sap si perquè la política –la d’aquí, la d’allà i la de més enllà–  ha anat fent desistiment del que hauria de ser el seu objectiu primer de ‘servir a la ciutadania’ per damunt de tot, sense deixar-se portar al paire dels vents que bufen provinents de poders i d’interessos econòmics offshore que ben poc saben d’ètica i de moral.

La política només recuperarà la dignitat del seu nom que mai no hauria d’haver perdut, si és capaç de posar punt-i-final a comportaments que vulneren les línies vermelles que, repetim-ho, haurien de ser absolutament infranquejables en democràcia: els límits que estableixen l’ètica i les bones pràctiques polítiques. En unes altres paraules: cal recuperar el poder de la política per posar-la al servei de la ciutadania i dels seus interessos. Al cap i a la fi aquest és i ha de ser el seu sentit i objectiu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’abril de 2016