Certament no corren bons temps. Tampoc per la Unió Europea que a hores d’ara es debat entre el ser i el no ser, lluny, malauradament, d’aquell projecte de construcció d’una Europa justa i solidària pensada per evitar es repetissin circumstàncies adverses com les que coadjuvaren al desencadenament de la II Guerra Mundial. Un projecte, aquest d’una Europa políticament i socialment forta, pel qual apostaven els que avui són considerats els pares d’Europa, d’entre els que en sobresurten Jean Monnet (1888-1979) i Robert Schuman (1886-1963).
Tot plegat ve a tomb pel fet que dissabte passat, a Brussel·les, s’escenificava que el projecte de construcció europea no està passant pels seus millors moments. I és que la cimera de Caps d’Estat i de Primers ministres que s’estava celebrant en la capital europea, va concloure amb concessions al Regne Unit, conseqüència de l’estratègia dels britànics de fer xantatge a la Unió Europea (UE) per evitar el ‘Brexit’.
Clar que si ens atenem a l’actitud de la Gran Bretanya en relació a la UE, tampoc no ens hauria de sorprendre en excés el què ha acabat passant. Els britànics mai no s’havien mostrat entusiastes amb el projecte europeu. Més aviat el contrari. Només cal recordar sinó, que el Regne Unit no forma part ni de la zona ‘euro’ ni tampoc de l’espai Schengen garant de la lliure circulació de ciutadans entre països comunitaris. De fet, aquestes dues realitats no deixen de ser la punta de l’iceberg que amaga un estira i arronsa constant de les autoritats britàniques amb les de Brussel·les, amb el pretext de defensar allò que els britànics consideren forma part indestriable de la seva sobirania i que no estan disposats a deixar a mans de decisions comunitàries superiors. Aquesta actitud britànica, juntament amb un cúmul incessant d’indecisions per part dels governs dels països de la UE, ha fet que d’aquell projecte ambiciós d’una Europa forta, s’hagi passat al d’una Europa a la carta. És a dir una Europa en la que els Estats membres estan més l’aguait de vetllar pels seus interessos que per aplanar el camí cap a una més plena integració per a poder fer front als reptes que ens planteja un món cada vegada més globalitzat.
És així com el preu que la setmana passada es va pagar a Brussel·les per aconseguir que David Cameron canviés d’opinió i passés a defensar la continuïtat en la pertinença del Regne Unit a la UE, ha estat alt. Molt alt perquè l’acord amb el qual va concloure la cimera no fa més que obrir les portes a la vulneració de drets inherents a la condició de ciutadà europeu com són la lliure circulació de les persones i establiment de residència. I el què és pitjor, amb l’acord assolit s’acceptava de facto la discriminació via restricció de beneficis socials pels immigrants comunitaris que a partir d’ara arribin a la Gran Bretanya a la cerca d’una oportunitat de feina. Es diu que es tracta d’una mesura que només és aplicable al Regne Unit. Potser que sigui així. Però això no priva que aprofitant que ‘el Pisuerga passa per Valladolid’ altres països puguin reclamar l’aplicació de la mateixa norma en un futur més o menys immediat. I per si no n’hi havia prou, els britànics han aconseguit blindar-se davant hipotètiques ingerències de l’Eurozona i d’aquesta manera evita que es puguin veure afectats els ‘privilegis’ dels que gaudeixen la City londinenca i el sector financer britànic.
Passi el què passi d’ara endavant, des de dissabte passat sabem que la UE és una mica més dèbil que no pas era a l’haver cedit al xantatge d’un dels seus Estats membres. I aquesta no és, evidentment, una bona notícia.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 2016
Joan: Estic d’acord amb el què escrius, i el què més ens ha de preocupar és que altres estats membres reclamin les mateixes condicions. De totes maneres conec poc el tema per poder opinar més.