Que el cantautor Raimon i l’actor José Sacristán fossin xiulats en el decurs d’un festival que es pretenia solidari i contra la intolerància, és una anècdota sense cap importància. Que un alt càrrec del PP adreci una carta a la ministra d’Agricultura, exigint que no es donguin ajuts als municipis governats per forces progressistes, és un fet irrellevant. Que la televisió estatal programi, sota el pretensiós i pompós títol de Tercer Grado, una entrevista feta a mida a l’esposa del president del Govern, és una coincidència casual. Que els rectors de les universitats espanyoles es rebelin contra la ministra d’Educació i Cultura, és un fet intranscendent. Que un alt càrrec de la judicatura de Catalunya demani la dimissió de la ministra de Justícia, és un detall sense interès. Que la llibertat d’expressió es vegi, com a mínim, condicionada per preocupants maniobres del Govern, és una percepció errònia. Que…

Perquè, diguin el que diguin els de sempre, el cert és que Espanya –i amb ella Catalunya i la nostra comarca del Vallès Occidental– va bé. Per bon camí. Almenys això és el que ens diuen i ens repeteixen, des d’instàncies governamentals, cada dia, com si d’una cançó de l’enfadós es tractés. És clar que caldrà esbrinar quin és aquest pretès bon camí pel qual transitem. Si una autopista que ens deixa circular a una velocitat constant i amb seguretat o, per contra, és una carretera estreta i amb corbes que ens obliga a canvis de ritme i a aturades freqüents. A la vista de tot plegat molt em temo que, ara com ara, estem transitant per camins veïnals que més que fer-nos avançar, ens fan recular i que ens poden deixar llençats a la vorera…

Publicat a El 9 Nou, el 25 de setembre de 1997