Una de les polèmiques que darrerament s’han generat amb més força a Catalunya, especialment en el decurs de les darreres setmanes, ha estat la que gira entorn el finançament públic que regeix per a les universitats catalanes i el rendiment social que d’aquestes institucions acadèmiques se’n obté per part de la societat. De fet, darrere la polèmica que, en aparença pot semblar que només afecta a l’àmbit estrictament universitari, s’hi mou un gran debat de fons. Es tracta, com sempre, de discernir entorn els conceptes d’eficàcia i d’eficiència dels serveis quan són prestats als ciutadans per institucions de titularitat pública o els que ho són per organitzacions privades.

Tradicionalment s’ha tendit a considerar que els serveis prestats per entitats de titularitat pública (com poden ser-ho la sanitat o l’ensenyament mateix) són percebuts com d’una qualitat menor que no pas els que, en els mateixos àmbits, són prestats per entitats privades. D’aquesta manera, s’ha acabat establint una perversa relació que apunta cap a destacar que servei privat és a eficàcia com servei públic ho és a ineficàcia. Però les coses no són ni tan fàcils ni tant senzilles com això. I sota els conceptes d’eficàcia i d’eficiència s’hi mouen altres paràmetres que no sempre són percebuts de la mateixa manera, ni tampoc en la seva globalitat, per part dels seus usuaris. En qualsevol cas, en un estat social de dret, el principi d’igualtat d’oportunitats ha de regir per a tothom, al marge de la condició social de cadascú; un principi que, per ell mateix, es troba en la base mateixa de la prestació pública de determinats serveis.

Vistes així les coses cal, això sí, que els serveis que són prestats per iniciativa pública, funcionin de manera suficientment eficaç i eficient i que, periòdicament, retin comptes a la societat donant-li notícia del grau de qualitat que s’assoleix i del rendiment social que se’n obté, directament o indirecta. Tot plegat pel fet que la prestació d’un servei públic no ha de perseguir la seva rendibilitat econòmica pura; més aviat ha de treballar per assolir el més alt rendiment social possible. Precisament tot el contrari d’allò que passa amb els serveis bàsics que són prestats a través de la iniciativa privada pura, en què, lògicament, ha d’acabar prevalent l’obtenció d’uns determinats beneficis econòmics. Si més no per una simple qüestió de supervivència de la institució prestadora d’aquests serveis.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 22 de desembre de 1999