Sovint podem escoltar discursos ben pensats, ben estructurats i ben construïts, creats en els laboratoris del màrqueting, en els que es diu allò que és més políticament correcte. Són discursos que fins i tot acaben sonant força bé. Tot plegat perquè ben mirat, encara que resultin un xic ampul•losos, contenen les dosis d’ingredients precises per a fer un discurs digerible. Al cap i a la fi són discursos estàndard que, en pronunciar-los només cal personalitzar-los amb unes gotes d’emoció en funció de l’auditori que hom té al davant. Són discursos, en definitiva, pensats per obtenir rendiments mediàtics i/o electorals.

Però els discursos són paraules que el vent s’acaba emportant quan no es veuen complementats amb actuacions concretes. Perquè els discursos –especialment els polítics–, són poc més que un seguit de frases dites amb una entonació calculada. Els fets són tossuts i, tanmateix, s’entesten en posar en evidència que les persones som persones i que només ells (els fets) acabaran donant o traient la raó als que els és fàcil d’omplir-se la boca de paraules ben sonants però que no saben acabar la feina.

De petit, a casa i a l’escola em van ensenyar que era de mala educació senyalar amb el dit. Això no obstant, a mi m’agrada fer-ho. Encara que avui –qui sap si per consideració envers els meus pares i els meus professors–, no ho faré. Potser tampoc no cal, perquè de persones públiques a les que senyalar amb el dit per les seves incoherències entre el què diuen i el què fan, n’hi ha moltes més de les que serien desitjables…

Publicat a El 9 Punt, el 25 d’octubre de 2001