No. No m’he equivocat ni de dia ni de setmana i malgrat que acabem d’enterrar la sardina, Carnaval i el regnat d’en Carnestoltes restarà entre nosaltres i els seus efectes esbojarrats s’estendran unes setmanes més com a mínim. I és que ens trobem instal•lats enmig d’un “sidral” tant considerable que més val agafar-se les coses amb bon humor i filosofia si no volem prendre mal o perdre el seny. Encara que ben mirat, les carnestoltades no van començar amb l’arribada del rei Carnestoltes ara fa una setmana. Van començar fa dies. M’explicaré. Ja em direu com cal prendre’s, per exemple, l’escamoteig d’uns resultats d’una enquesta entorn l’acceptació que el camp de golf de Can Bon Vilar i de Torrebonica mereixia per part dels ciutadans. Una enquesta de la qual ara no se’n han sabut detalls, els resultats de la qual van ser amagats per la Generalitat de Catalunya –per ser més exactes pel seu govern– i per l’Ajuntament de Terrassa que en devia ser còmplice necessari. Tot plegat perquè algú devia pensar que no calia donar a conèixer l’opinió dels ciutadans sobre la qüestió pel fet que els resultats no estaven en sintonia amb els interessos polítics superiors (?). La pràctica d’amagar o de trucar resultats d’enquestes, però, està resultant més habitual del què ens podíem pensar. Des del govern de la Generalitat s’han dedicat, segons hem pogut saber, a “cuinat” els resultats d’algunes enquestes que, d’entrada, no satisfeien les expectatives que políticament es buscaven.

Però les sortides de mare pròpies de Carnaval, no acaben aquí. Fullejant diaris, escoltant ràdio o veient televisió, hem de convenir que no és fàcil discernir entre informació i carnestoltada. En especial quan llegim o escoltem allò què ens diu –o què no ens diu– el president Aznar en relació a la guerra, sense fer el més mínim cas de mobilitzacions i de manifestacions mai vistes. També quan Álvarez-Cascos es treu de sobre qualsevol indici de la seva incompetència en relació, per exemple, al teòric AVE Madrid-Saragossa-Lleida. L’escoltem i ben bé no sabem si pensar que parla seriosament o que es limita a representar un histriònic personatge propi de les rues de Carnaval. I, per si no n’hi hagués prou encara, què pensar quan des de les esferes governamentals, hi ha qui s’atreveix a assegurar que la “mare naturalesa” resoldrà el problema del xapapote del Prestigie?

Podria continuar recollint les moltes perles que la política -potser millor alguns polítics- ens està proporcionant darrerament, en un tràgic-còmic compliment de la llei de Murphy que resa que tot el què és susceptible d’empitjorar empitjora. El malaguanyat Lluís Carandell ompliria ara mateix pàgines i pàgines d’un nou “Celtiberia show” que faria com mai les delícies del personal. I és que feia anys que aquest país no donava tant de si mateix en matèria d’”animalades” de tota mena.

Si no fos pels mals temps que corren i pels aires de guerra que arreu es respiren (una guerra preventiva i neta, això sí!, oi senyor Aznar?), es podria organitzar un concurs “nacional” per reconèixer com cal els mèrits de qui la diu i de qui la fa més grossa. De ben segur que mai, en democràcia, havien coincidit tants disbarats per metre quadrat ni tanta incompetència junta. Que Déu ens agafi ben confessats!

Publicat a El 9 Punt, el 6 de març de 2003