De l’exercici estiuenc de la setmana passada quan vaig decidir utilitzar un esquer de clic com a titular de la meva peça setmanal, se n’han derivat els resultats que suposava n’obtindria en forma d’un major número de likes dels habituals i de clik’s aconseguits. Que com ho sé? Doncs senzillament, gràcies a un dels molts ‘serveis’ que em presta el senyor Google qui puntualment m’informa de quantes persones accedeixen al meu blog i llegeixen els meus articles; també des d’on aquestes persones es connecten, si ho fan des d’un ordinador de sobretaula o des d’un portàtil i, fins i tot, el temps que els internautes esmercen en la lectura dels meus articles i els apartats que visiten.

Però els temps són difícils i ben pocs són els altruistes que fan quelcom a canvi de res. I el senyor Google no n’és pas l’excepció i a canvi de facilitar-me informació sobre els meus lectors i lectores i aconsellar-me com millorar els meus particulars ‘índexs d’audiència’, se m’ha fet senyor i guardià dels meus contactes que manté perfectament ordenats, m’administra el correu electrònic i me’l classifica, em recorda què he de fer, a quina hora haig de sortir de casa per no fer tard a una cita i quin és el millor camí per arribar-hi el més ràpid possible…

Com podeu observar, el senyor Google, desprès com ell és, a canvi de facilitar-me tots aquests serveis que reconec em són força útils, acaba disposant de pràcticament tota la informació sobre la meva persona i sap de les meves rutines i dels meus costums… Per això no és estrany que ell –el senyor Google– em doni consells sobre els llibres que hauria de llegir, pel·lícules que em convindria veure, productes que possiblement m’interessaria adquirir i com que sempre sap on sóc, la darrera de les seves aportacions ha estat la d’informar-me dels horaris dels trens de la Generalitat de Catalunya i si ha alguna anomalia quan em trobo prop d’una de les seves estacions. Tanmateix el senyor Google no treballa en solitari i es val dels seus nombrosos ‘amics’ per ampliar constantment el coneixement que de mi té; això sí amb la ‘voluntat’ d’ajudar-me cas que em perdi o indicar-me on hi ha una farmàcia, o un centre assistencial, o un comerç si em veig en la precisió d’haver d’atendre un imprevist o una urgència personal.

Davant tot aquest cúmul d’’avantatges’, és normal que sovint em pregunti com podia ser que visquéssim tan tranquils com ho fèiem abans que el senyor Google se’ns fes present en les nostres vides i ens ‘demostrés’ el seu ‘interès’ per facilitar-nos les coses. Clar que quan em faig aquesta pregunta retòrica, indefectiblement rememoro el contingut de tres obres literàries de tres autors diferents que tenen en comú haver-se valgut de la ciència-ficció distòpica per alertar-nos sobre un futur que cada vegada ens és més present… Em refereixo a aquests autors i obres: Aldous Huxley (amb “Un món feliç”, publicat l’any 1932), Georges Orwell (amb “1984”, publicat el 1949), i Ray Bradbury (amb “Farenheit 451”, publicat el 1953). A partir del record d’aquesta trilogia, indefectiblement m’abat la sensació d’estar sempre sota control; sensació que ja vaig tenir en ocasió de llegir les obres expressades ara fa un munt d’anys. Huxley, Orwell i Bradbury no estaven tan lluny com llavors podia semblar en relació a un futur inquietant, al fer –cadascú des del seu punt de vista i estil– una interpretació futurista del món i de la societat.

En fi! Potser són els contrastos d’aquest mes d’agost –tan singular en tots els ordres i en tots els sentits–, els que m’estan afectant més del què no pas convindria, tenint en compte sobretot que encara som en dies teòrics de vacances…