Eugène Ionesco reflexionava, l’any 1962, sobre l’art i el teatre amb aquestes paraules: “Si és absolutament necessari que l’art o el teatre serveixi per a quelcom, jo diria que hauria de servir per a ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que, això no obstant, és del tot indispensable que existeixin”. No li faltava raó al dramaturg d’origen romanès, quan això escrivia en les seves “Notes i contra-notes”. Perquè art i teatre serveixen com a mínim –i això no és gens futil– per a establir diàleg i complicitat. Entre l’autor, la seva obra, els intèrprets i el públic. L’art i el teatre són contrapunt, reflexiu i crític, pel que fa als esdeveniments del nostre món de cada dia.

I és que el món, com també ens deixava escrit el britànic William Shakespeare, és un gran escenari en el qual homes i dones som uns mers actors que representem el paper que ens correspon. Talment com si un hipotètic director suprem tingués cura de dramatitzar allò que un decidit autor hagués anotat assignant-nos, a cadascun de nosaltres, un rol que interpretaríem, sense discussió i de manera obedient, curosament. I així el teatre no fa més que reproduir fets i situacions que ja han estat representades, o que encara es representen, en el gran escenari de la vida diària. El teatre no fa més que mostrar, negre sobre blanc, allò que som. Amb els nostres encerts i contradiccions. Amb les nostres grandeses i misèries.

Un autor, una obra, uns intèrprets ens poden ésser complaents o no. Depèn dels sentiments i de les sensacions que ens animin. Perquè en el teatre, com en la vida de cada dia, hi ha herois. Bons i dolents. Personatges de tota mena i condició. Però també d’altres personatges que, a despit que part integrant del món escènic, no són ni herois. Ni antiherois. Sinó dones i homes normals. Modestos. Tranquils. Com ho és el Feliu Formosa.

Ell no és però un home només lligat a l’art escènic. Feliu Formosa és –ai las!– abans que res, poeta. I traductor. Hom diria que ell és síntesi harmònica i perfecte d’un home de Sabadell –ciutat en la qual va néixer– i d’un senyor de Terrassa –ciutat en la qual va viure catorze anys i en la que encara hi treballa–. Un home que és, alhora, emprenedor i treballador. Ascètic de l’art. Tenaç. Honrat. Saberut. Constant. Seriós. Amic. Un senyor que fa de l’art poètic motiu i justificació d’una part de la seva vida. Que fa de la traducció d’autors alemanys al català i al castellà, art i ofici. Que fa de la vinculació al teatre, gust i treball ben fet.

“Al llarg de tota una impaciència”, el seu darrer llibre, recull un moment força interessant de la seva producció i progressió poètica. Algú qualificà el Feliu de tastaolletes. Tant de bo, penso jo, que tots els tastaolletes fossin com ell. Que tots ells tinguessin la qualitat humana que s’amaga darrera el posat adust i, àdhuc, transcendent del Feliu. El poeta Agustí Bartra el definí, encertadament, com un solitari sociable. Un gran i majestàtic solitari, hi afegiria jo. I, per damunt de tot, un ésser humà i sociable.

Feliu Formosa és ell i la seva circumstància. I la seva circumstància és, entre altres coses, la gran passió que ha tingut i té per les dones que més ha estimat i que encara estima. Les del seu entorn més immediat. Les del seu escenari familiar.

Formosa, Feliu. Una vida al servei de l’Art. Així, en majúscules. Ni més. Ni tampoc menys.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 22), publicat a El 9 Nou el 13 de febrer de 1995