A despit que costa resistir-se a la temptació fàcil, no cauré en el parany de parlar de les eleccions municipals passades o dels resultats assolits per les diferents coalicions i partits. Des de diumenge i fins ara –“¡y lo que te rondaré morena!”– s’han publicat molts articles en relació a aquesta qüestió i als pactes que es poden acabar establint. I és que els mitjans de comunicació precisen justificar-se i omplir les seves pàgines amb la vana il·lusió de satisfer les ganes de saber com acabaran les coses el proper tres de juliol, moment en el qual es constituiran els sisens ajuntaments de l’època democràtica.

Hora és, en qualsevol cas, de posar fil a l’agulla i de continuar amb la tasca exitosa dels ajuntaments i que –fóra queda de qualsevol dubte–, és i ha estat la institució democràtica més ben valorada per part dels ciutadans pel fet que el resultat de la seva actuació és percebuda per tothom. Ningú que tingui dos dits de front no podrà negar que la tasca desenvolupada pels ajuntaments durant les darreres dues dècades ha estat altament profitosa per les nostres poblacions.

Pels sabadellencs comença, això no obstant, una nova etapa. La del postfarrerisme. El millor que podria passar és que ben aviat no ens recordéssim de l’Antoni Farrés. No perquè el vulguem oblidar o perquè no hagi estat un bon alcalde. Més aviat, perquè això voldria dir que el procés de relleu en l’alcaldia s’ha efectuat amb la més absoluta normalitat i ni l’ajuntament ni la ciutat se’n han ressentit. Com ha de ser! O com hauria de ser!

Publicat a El 9 Nou, el 7 de juny de 1999