Surto al carrer. Miro les persones que es creuen en el meu camí. Totes em semblen igual. Van i venen qui sap a on i qui sap des d’on: Capficades en elles mateixes i, aparentment, absents del què les envolta. A aquesta hora matinera, el carrer no convida a la trobada ni a la xerrada. No és estrany, doncs, que el pas de les persones sigui freturós de la calma que la passejada tranquil•la reclama. Al quiosc proper, els diaris bramen els aires d’una tempesta sense sentit, d’una guerra inútil… Però tant li fa. Res no sembla capaç de modificar l’actitud rutinària dels que cada dia, a la mateixa hora, fem el mateix i de la mateixa manera. Talment com fan els hàmsters muntats en la seva roda que fan girar rutinàriament perseguint una fita impossible d’assolir. També a nosaltres, des de fora de la nostra particular gàbia, hi ha qui ens anima a rodar i a ser esclaus del nostre destí. Com si el destí no depengués dels nostres actes i de les nostres decisions personals.

Potser ja és hora de parar i de baixar de la nostra roda. De fer front a les nostres responsabilitats com a ciutadans que volem la pau i volem viure en pau. De rebel•lar-nos contra els que diuen que només en la guerra els nostres mals tenen solució. Contra els que afirmen que és mitjançant la força boja de les armes que la llibertat (deu ser la seva!) és possible. Hora és de dir prou i –abans no sigui massa tard- de cridar arreu que de guerres no en volem! Que les guerres només guerra porten. I que per a la pau i per al diàleg, les armes i les bombes són sobreres i detestables…

Publicat a El 9 Punt, el 13 de febrer de 2003