Ricardo Darín, un actor desconegut fa només uns mesos, s’ha fet un lloc entre els afeccionats al cinema gràcies a les històries per ell protagonitzades exhibides a les nostres pantalles. La darrera, Kamchatka, ens arriba carregada, a més, d’una duresa narrativa no exempta, però, d’una alta dosi d’humanitat. No cal, en el film, recórrer a recursos retòrics fàcils per submergir l’espectador en un clima tens d’opressió i de terror polític. La història que Kamchatka narra, és senzilla i, alhora, complexa i en cap cas deixa indiferent a l’espectador. I és que en la pel•lícula s’intueixen, més que no pas es mostren, els efectes de la dictadura argentina a finals dels 70’s en una família i com aquesta situació és viscuda i percebuda per un infant.

En temps de Prestigie’s enfonsats, de silencis imposats per governs incompetents que no saben com treure’s la merda de sobre, de discursos buits i de mentides sense fi, Kamchatka esdevé metàfora sobre el què acaba passant quan es pretén imposar una veritat única i excloent i quan la veritat a imposar és la única que no és.

Quelcom passa quan es nega l’evidència dels fets i volen fer-nos beure a galet. Hora comença a ser de situar els prepotents allà on els correspon. A Kamchatka, als demòcrates només els resta només la possibilitat de resistir sota el pes del terror. En democràcia, els ciutadans tenim la darrera paraula a l’hora d’acabar amb polítics incompetents incapaços d’acarar els fets, de plegar quan cal, però, això sí, aferrats a les seves poltrones…

Publicat a El 9 Punt, el 12 de desembre de 2002.