En una societat paia els romanís no ho tenen fàcil. En una societat poc solidària, els que són diferents ho tenen complicat. Però què vol dir ser diferent? Qui és diferent? Al llarg i ample de la geografia catalana són molts els casos en els quals s’han produït enfrontaments pel fet que els diferents, els altres, volien només fer allò que se suposa que la majoria pretén fer: Viure i conviure normalment i sense més problemes que els que són habituals. Integrar-se, per voluntat pròpia, en la societat que els acull. Cal convenir, però, que en una societat, qui sap si excessivament egocèntrica, els altres ho tenen difícil.

I els altres no són més que uns éssers humans que, per raons diverses –però mai no desitjades ni tampoc buscades–, s’han vist obligats a moure’s i emigrar deixant enrere les seves arrels, els seus origens i els seus senyals d’identitat. I això no és gens fútil. Els altres són tots els que un bon dia arriben a un indret amb la voluntat d’obrir un nou capítol en la seva gens planera vida. Els altres, en qualsevol cas i per moltes raons, mereixen com a mínim el mateix respecte que el que nosaltres mereixem dels altres.

Però fins quan hi hauran altres? Els altres desapareixeran en el mateix moment en el qual tots siguem nosaltres. En el mateix instant en el qual ells decideixin respectar els costums, les tradicions i les normes democràtiques que regeixen en la societat que els acull i que, alhora, la societat respecti els seus trets diferencials. Sense més consideracions. Sense més prejudicis. Amb la igualtat que imposa la nostra condició d’éssers humans. Més enllà de les diferències per raó de raça o de sexe. De religió o de credo polític. En una societat paia els gitanos formen sovint en les files dels altres.

Heredia –cognom genuïnament gitano– és un romaní de cap a peus. Amb orgull i orgullós de ser-ne. Amb ganes. Sense complexes. Per què tenir-los? Sense manies. No podria ser de cap més manera. Ell és president de l’Associació Gitana de Sabadell i la Comarca. Un col·lectiu amb notable presència en el Vallès. Esmerça temps i temps en la defensa dels drets dels membres de la comunitat que ell lidera. Això no obstant mai no s’oblida de servir ni a la democràcia ni a la societat que encara els margina. Ell és un sabadellenc més. Com tants i tants d’altres que un dia arribaren a la nostra ciutat amb l’esperança i amb el convenciment de que entro nosaltres trobarien allò que sempre els havia mancat: Un lloc en el qual poder-se sentir ciutadans. Amb tots els drets. Amb tots els deures.

Ell, en Manuel Heredia, es troba abocat, de cos i d’ànima, en el treball social amb l’objectiu de fer possible que cada dia s’escurci, una mica més, la distància que existeix entre els gitanos i nosaltres. Sap de la dificultat de l’empresa. L’accepta. Ell diu, i no s’equivoca, que “Sabadell ha estat construïda per la gent dels quatre punts cardinals de l’Estat”. I aquesta seva veritat és la que l’anima a continuar treballant per tal que Sabadell continuï sent el resultat de l’esforç de tots. Dels uns i dels altres. Manuel Heredia és, sense cap mena de dubte, un sabadellenc de raça.

No fa massa dies, després de l’estrena de l’obra Un gitano, una cultura, un poble, Heredia manifestà sentir-se profundament emocionat i reconeixia que durant l’espectacle havia “vessat llàgrimes” pel que significava de retrobament i de repàs de la història del poble gitano a Espanya. Una història que no ens hauria de ser indiferent.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 11) publicat a El 9 Nou, el 14 de novembre de 1994