Fa trenta anys, els carrers de París, foren el centre d’una revolta que, malgrat va ser derrotada políticament,  els seus efectes s’havien de deixar sentir arreu d’Europa. Fins i tot l’Espanya franquista va veure com els aires de la revolta francesa saltaven per damunt dels Pirineus i arribaven fins Barcelona i Madrid i eren aprofitats pels estudiants per a promoure manifestacions i activitats culturals de divers ordre gens apreciades per  l’antidemocràtic règim. Va ser el cas, per exemple, d’aquell memorable recital que el cantautor Raimon va donar en el campus de la universitat madrilenya ple a vessar i de les manifestacions i mobilitzacions estudiantils contra el règim.

El maig del 68, els joves estudiants francesos van fer-se senyors i majors del centre de París com a conseqüència de la decisió del govern francès de tancar les universitats amb la pretensió d’evitar les assemblees dels estudiants. Eren els primers dies de maig. La manca d’espais on poder-se reunir va fer que els estudiants es mobilitzessin més encara i prenguessin el carrer i les places com a improvisades àgores per a les seves reunions. Una dura càrrega policial contra els milers d’universitaris que començaren a ocupar places i carrers, va ser l’espurna que va activar definitivament la protesta generalitzada davant el  desencís que vivien els estudiants i que s’estenia a la resta de la societat francesa. Els universitaris no varen tardar en comptar amb la solidaritat i la mobilització dels treballadors, els quals abandonaren tallers i fàbriques en defensa de les seves reivindicacions i van fer front comú amb el moviment assembleari endegat pels estudiants. A mitjans del mes de maig, el centre de París era escenari permanent d’assemblees i de debats que a bastaven tots els aspectes de la vida política, econòmica i social francesa.

Els dies passaven i la no entesa i coincidència entre estudiants i treballadors -dos col·lectius que perseguien fites diferents a través de les mobilitzacions- va propiciar que el govern pogués, finalment, avortar la revolta. Un any més tard, el General De Gaulle era obligat a deixar el poder i pagava, amb retard, les conseqüències polítiques de la situació viscuda dotze mesos abans. El maig francès havia aconseguit, això no obstant, encendre la metxa  de canvis i de transformacions d’una societat que s’havia instal·lat en el desencís, sense temps per a les ambicions ni tampoc per a les esperances.

El maig del 68, en qualsevol cas, va servir per a qüestionar -encara que fos només per uns dies- el model social caduc pel qual s’apostava, alhora que obrir una escletxa a l’esperança i al canvi. El problema d’aquella impressionant revolta va ser que si bé durant uns dies tot semblava possible i la utopia a l’abast, el pas del temps va tenir cura de demostrar que les rutines s’imposen i que la utopia continua essent un concepte tant inabastable com abans. Això no obstant, sense aquella revolta de la joventut d’ara fa trenta anys a França, moltes serien les coses que segurament no haurien canviat com ho han fet. Tres dècades després d’aquell maig del 68 es troba a faltar un debat més viu en una societat tant canviant com la nostra; una societat que no acaba de prendre consciència de la celeritat en què els temps es mouen.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 1r. de maig de 1998