Aquells que divendres passat van assistir al concert de la Simfònica del Vallès, no van tardar en adonar-se de les no condicions concertístiques que l’església de Sant Fèlix atresora. Els professors de l’orquestra, en acabar el concert, es van manifestar en el sentit de no tornar-hi a actuar. Així, doncs, la solució d’emergència adoptada per l’Ajuntament de Sabadell va fracassar i mentre La Faràndula no torni a ser operativa no serà fàcil saber com i on continua el cicle de concerts de la Simfònica.

De fet, sense avançar-me als dictàmens dels experts, no és agosarat imaginar que les obres a les quals s’haurà de sotmetre el teatre seran importants i de cost elevat. A despit que hi ha qui ja ha posat el crit al cel davant la possibilitat, m’apunto als que consideren que cal analitzar pros i contres en relació a una hipotètica reparació de l’actual teatre i que potser seria millor bastir-ne un de nova planta amb condicions d’acollir manifestacions culturals diverses. La venda del solar de La Faràndula podria facilitar l’operació i la rehabilitació del vell Teatre Principal –d’un interès històric notable– podria coadjuvar a minimitzar-ne els efectes.

La precarietat física de La Faràndula no ha fet més que posar de relleu una cosa que ja sabíem: que en matèria d’equipaments i de política cultural, a Sabadell continuem amb mala peça al teler. És clar, però, que aquest és un mal que ve de lluny, no pas d’ara mateix…

Publicat a El 9 Nou, el 12 d’octubre de 2000