Dilluns passat, a Camp David, Georges Bush, president dels EUA, convocava una minicimera governamental. Teòricament, la sessió havia estat prevista amb anterioritat, però els recents suïcidis de tres presos a la base de Guantánamo (Cuba) i la mort del líder irquià d’Al Queda, Al Zarqaui, van dimensionar un major abast de la reunió. Guantánamo és, com se sap, una base nord-americana situada en territori cubà. Una base que, el gener de 2002, fou reciclada a camp de presos fora dels territoris dels EUA, i centre d’interrogatori de persones detingudes pel sol fet de ser sospitoses de pertànyer a Al Qaeda o defensar el règim talibà d’Afganistan. Guantánamo és avui un centre on es vulneren els drets més elementals de les persones que s’hi troben recloses. Atesa aquesta activitat, la instal•lació  ha merescut les crítiques de molts: des de l’ONU fins a la UE, passant pel Consell d’Europa i, fins i tot, per països aliats dels EUA. Així és com el govern del país que més s’omple la boca de defensar les llibertats i de lluitar contra el terrorisme internacional, s’està erigint en capdavanter de la vulneració dels drets que assisteixen a les persones que té “retingudes” a Guantánamo; unes persones sobre les que en molts casos no pesa cap mena d’acusació formal. D’aquesta manera, els suïcidis de fa uns dies al camp, que el govern nord-americà va presentar com “un acte de guerra asimètrica contra els EUA”, no van ser  més que una denúncia de la situació d’indefensió i de desesperació en què es troben els “retinguts” a Guantánamo i, com apuntava un dels advocats dels presos, segurament “la única sortida mitjançant la qual els detinguts podran abandonar la base”.

De mica en mica s’ha anat fent fonedissa la careta que disimulava la verdadera cara de l’administració Bush. En l’actual fase del conflicte entre orient i occident, la política exterior nord-americana hi té molt a veure. Són massa els danys col•laterals que s’han derivat de la guerra contra Iraq que mai no hauria d’haver estat; una guerra bastida a partir de la mentida, que va comptar amb el suport de Blair i Aznar recollit en la famosa foto de les Azores. Això, juntament amb els vols d’avions de la CIA transportant persones detingudes en diversos indrets per ser sotmeses a interrogatoris, ha contribuit decisivament al desencadenament d’un estat d’opinió contrari al govern nord-americà i ha donat ales als que mouen els fils del terrorisme internacional.

L’administració republicana encapçalada per Bush, en complicitat amb els seus aliats, ens va situar a la vorera d’un abisme després que fes cas omís a les desenes de milions de veus que es varen pronunciar contra la guerra d’Iraq que, segons Bush, havia d’acabar amb unes armes de destrucció total que mai no havien existit. I això de la mateixa manera que Aznar no va voler escoltar el clam de milions de persones que a Catalunya i a la resta d’Espanya sortiren també al carrer per mostrar la seva disconformitat amb una guerra sense sentit. Per contra, el govern del PP acusava de “pancarteros” i de “perros que ladran en las esquinas” als que vàrem anar a aquelles. Casualment és aquell mateix PP, ara a l’oposició, el que anima a sortir al carrer per manifestar-se contra el diàleg polític endegat pel govern Zapatero per acabar definitivament amb el terrorisme d’ETA. Cal no perdre la memòria i no deixar-se portar pels que després de mentir i calumniar a dojo, es fan els ofesos. La ciutadania té dret a expressar la seva discrepància, a discrepar i a fer-se sentir sempre que això es faci sense la violència que, en algun cas, s’ha utilitzat el PP, els seus dirigents o contra Ciutadans de Catalunya. Però que quedi també ben clar que no és precisament el PP que ara es fa l’ofès, qui està més ben situat a l’hora de donar lliçons de bones pràctiques polítiques. ¿Els hem de fer memòria, una vegada més, de les mentides entorn l’11-M o de les signatures que es varen recollir pretesament contra l’Estatut de Catalunya abans que es culminés el procés constitucional establert o els anuncis contra els catalans difosos des dels mitjans de comunicació andalusos o… Si us plau, siguem seriosos d’una vegada. I és que no s’hi val estripar les cartes precisament quan la jugada no se’ns presenta propícia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juny de 2006