Falten només deu dies per a que els ciutadans de Catalunya exercim el dret i el deure que ens correspon per dir la nostra en relació a l’Estatut de Catalunya que serà sotmès a referèndum. Poso l’èmfasi en el dret i deure que ens pertoca de prendre part activa en els processos en els quals se’ns reclama la nostra participació. Tot plegat perquè no hauríem de defugir mai la responsabilitat cívica que recau sobre nosaltres d’opinar –en aquest cas amb un sí, amb un no o amb un vot en blanc– en relació a la proposta d’Estatut de Catalunya que es troba sobre la taula. Si no exercim el dret al votar, si preferim quedar-nos a casa quan se’ns crida a les urnes, a més de no complir amb la nostra obligació cívica deixarem passar l’ocasió per pronunciar-nos també a favor del sistema democràtic pel qual hem decidit regir-nos. D’aquesta manera, si la participació en el referèndum de l’Estatut acaba essent alta, a més de poder conèixer la nostra opinió, atorgarem un vot a la democràcia. Contràriament, si l’abstenció fos alta, el resultat del referèndum podria quedar disminuït i, vistes com estan les coses, algú podria caure en la temptació de lesgitimar el resultat de les urnes com a argument per la defensa d’interessos espuris.

Paradoxalment, però, l’actitud manifestada pels partits polítics en general davant el referèndum, és allò que fa que la ciutadania no acabi de prendre plena consciència de la importància d’anar a votar el proper dia 18 de juny. I és que els partits polítics –certament alguns més que no pas altres– tenen la mirada més posada en una altra campanya (la de les  eleccions autonòmiques que tindran lloc el mes de novembre) que no pas en la necessitat d’estimular la participació de la ciutadania en el referèndum de l’Estatut. Només cal, sinó, donar una llambregada per donar-nos compte de com està el pati del debat polític. Així observem aquests com es parla poc entorn el què ha de suposar per Catalunya i pels catalans que l’Estatut sigui refrendat o no ho sigui. Per contra constatem, una vegada més, l’alt nivell de confrontació entre partits i entre líders talment com si volguéssim assistir a una mena de “salsa rosa” de la política en la que tot s’hi val. Angel Acebes i Esperanza Aguirre, juntament amb l’inefable Alejo Vidal-Quadras s’emporten –en aquest sentit i en aquesta setmana–, la palma en matèria de disbauxa oral per les seves afirmacions que ratllen –si no l’ultrapassen– qualsevol límit acceptable. Assegurar que la política de Zapatero i la d’ETA és una mateixa cosa o que Catalunya es troba en risc de caure a mans de totalitarismes o fomentar la xenofòbia és tensar amb excés la corda que cada dia corre més el perill de no resistir i partir-se definitivament. Faria bé el PP, farien bé la resta de partits polítics, d’apaivagar el nivell sonor de declaracions ampul•loses fetes de cara a una galeria que passa de tot i dedicar-se a explicar quins són els beneficis o perjudicis que l’Estatut comportarà.

No pot ser que la ciutadania sigui vista com un col•lectiu que es troba a mercè dels interessos dels uns o dels altres. La ciutadania és la suma de ciutadans que tenen el dret a conèixer la proposta d’Estatut de la mateixa manera que tenen dret a conèixer l’opinió que aquest mereix per part dels partits polítics. I, una vegada assolits aquests objectius, l’esforç s’ha de centrar en aconseguir que els ciutadans emetin, el dia 18, el seu vot a favor, en contra o en blanc, tenint en compte que el vot a favor de l’Estatut és un vot a favor que Catalunya disposi d’un major nivell d’autogovern. Per contra, costa ubicar el no pel fet que és una opció que defensen partits que es troben, l’un en relació a l’altre, en les antípodes polítiques. Una estranya coincidència que, cas de prosperar, donaria com a resultat el no a donar un pas més per la consecució d’una Catalunya més autònoma i amb més capacitat de decisió. Per molts, l’Estatut que serà sotmès a referèndum no és l’Estatut que més ens agradaria. Però, aquesta no hauria de ser raó suficient per votar en contra d’un Estatut que significa un avenç en relació al de Sau de 1979.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de juny de 2006