Quan no s’ha acomplert encara el termini de gràcia –cent primers dies– en el decurs del qual és habitual en qualsevol país que l’oposició deixi actuar el govern sorgit d’unes eleccions, el Partido Popular (PP) ha decidit no esperar més i desenterrar la destral de guerra tot iniciant les escomeses que pretenen demostrar que amb l’actual composició del Parlament, Espanya és ingovernable. Sembla que no pugui ser que el mateix polític que el dia 6 de juny, quan es varen conèixer els primers resultats electorals oficials, reconeixia, acceptava i felicitava –amb un gest democràtic sense precedents que l’honorava– la victòria electoral del PSOE i anunciava una oposició responsable, sigui ara qui lideri l'”acoso y derribo” del govern de l’Estat sense tenir massa en compte amb els costos que la seva agressiva actitud pugui comportar.

El panorama del país és complicat. Damunt la taula de l’executiu hi ha força patates calentes que cal anar treient del foc sense possibilitats d’error. En les anteriors legislatures la majoria absoluta parlamentària de la qual disposava el PSOE atorgava a l’executiu marge de maniobra per a fer i desfer sense la neces-sitat de pensar en l’establiment de negociacions i de pactes amb altres forces. En aquesta legislatura –ho déia Felipe González la nit electoral del 6-J– l’executiu ha de canviar de registre i iniciar-se en un nou concepte de cultura política: la cultura de l’entesa i del pacte amb d’altres grups per tal de disposar del suport parlamentari suficient que els escons socialistes no li donen. En l’horitzó de les paraules de González hi havia tres possibilitats: l’entesa amb els nacionalistes, amb els comunistes o amb el conservador PP. L’elecció de l’aliat no oferia massa dubtes. Des de l’inici de la legislatura els socialistes s’han abocat a arribar a acords amb les forces polítiques nacionalistes de Catalunya i d’Euskadi.

L’opció elegida per González d’entesa amb els partits que lideren Pujol i Arzalluz no ha agradat al PP perquè el possible acord el deixaria sense aliats amb els quals fer front als socialistes. No pot estranyar doncs que el partit d’Aznar hagi optat per ende-gar una dura campanya no solament contra el PSOE sinó que també contra les forces nacionalistes i –cometent un greu error–anant més enllà del que la prudència política pot aconsellar. Aznar i el PP no han tingut cap mena de mania, en la seva estratègia de fer –més que no pas de demostrar– ingovernable el país i provocar la convocatòria de noves eleccions, en posar en acció l’artilleria més pesada. I així qüestions com la cessió del 15% de l’IRPF a les autonomies, la congelació de les pensions i altres prestacions socials, la qüestió del castellà a Catalunya, la pretesa insolidaritat dels catalans amb els ciutadans de les altres autonomies, apareixen en un mateix cabàs sense solució de continuïtat. Tot sembla indicar que Aznar no ha calculat els efectes d’aquesta seva maniobra a Catalunya i ja s’han produït unes primeres reaccions no precisament favorables a les tesis populars. Es el cas, per exemple, de la dimissió del diputat popular al Parlament de Catalunya Pere Barceló.

La situació del país és prou delicada perquè el panorama s’enne-greixi més encara amb poc netes batalles polítiques que emmasca-ren els vertaders objectius que es persegueixen i que, per con-tra, gens no ajuden a l’establiment d’un clima de confiança. S’imposa que el Govern de l’Estat reaccioni i sigui capaç de concretar i avançar en la cultura de la negociació i del pacte amb l’objectiu de resoldre no només els temes més candents (Pacte Social i cessió del 15%, d’entre d’altres) sinó que també de donar el nou impuls democràtic que el país necessita així com que es comencin a veure els efectes del “canvi sobre el canvi” que el president del Govern prometia. Els partits nacionalistes, per la seva banda, han de saber valorar el moment pel qual travessem i actuar amb la responsabilitat democràtica que d’ells s’espera.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de setembre de 1993