maragall_montilla.jpg

Fa unes setmanes, en aquest mateix espai, em referia a “l’oblit” que el PSC havia tingut al no convidar Pasqual Maragall a l’acte de reconeixement que aquest partit feia a les persones que, des de la seva creació l’any 1978, militaven en la formació. És cert que Pasqual Maragall s’havia donat de baixa del PSC feia un any i que per tant, formalment, no li corresponia ser convidat a aquell acte festiu de finals de maig a l’annex del palau Sant Jordi. Això no obstant, no és menys cert que Pasqual Maragall havia estat –i continua essent encara–, un dels actius més valuosos amb els quals el socialisme català ha comptat en les darreres dècades, al costat, per exemple, de Joan Reventós o de Josep Pallach, per citar-ne només a dues persones, dissortadament ja desaparegudes. Per tot plegat, doncs, la invitació que José Montilla adreçà a Pasqual Maragall perquè, ara sí, assistís i participés en l’acte oficial de commemoració del 30è aniversari del Congrés Constituent del PSC de dissabte passat a l’Auditori Nacional de Catalunya, té un valor i un significat especial.

És ben sabut que la figura de Pasqual Maragall ha incomodat i encara incomoda a més d’un i a més de dos. De fet, a qui primer va incomodar va ser a Felipe González quan ostentava la presidència del govern espanyol i Maragall l’alcaldia de la Barcelona pre i post olímpica del 92. Llavors, Maragall, no perdia passada per reclamar més inversions per a Barcelona i per a Catalunya; unes inversions que havien de resoldre retards acumulats sobretot en matèria d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. La tenacitat i la insistència de Maragall aquells dies, varen portar a Felipe González a qualificar-lo de “gota malaia”, en clara al•lusió a la tossuderia de Maragall a l’hora de perseguir el què es proposava. Una tossuderia que d’altra banda va donar els seus fruits en forma d’inversions per a una ciutat que fins llavors havia estat massa oblidada tant pel govern estatal com pel govern de Catalunya. Certament Pasqual Maragall s’ha distingit sempre per ser ell, per anar molt a la seva, al seu aire. I aquesta ha estat també una manera de fer que mai no ha acabat d’agradar ni a propis ni tampoc a estranys. Possiblement per la mateixa capacitat visionària que Maragall atresora i que fa que, en ocasions, canviï de registre sense avisar massa a ningú. Una virtut, aquesta darrera, no massa comuna entre els polítics que prefereixen moure’s en el terreny de les certeses. De fet, el relleu de Maragall al capdavant de les llistes del PSC al Parlament de Catalunya en finalitzar el que fou el seu primer i únic mandat com a president de la Generalitat de Catalunya, es produí enmig d’unes circumstàncies particulars. D’aquí també, que Maragall decidís poc temps després de les eleccions autonòmiques, anunciar la seva renuncia a continuar ostentant la presidència del PSC i es donés de baixa com a militant d’aquest partit.

En aquest context, el gest de Montilla de convidar Maragall no només a assistir sinó que també a adreçar-se a les persones que dissabte celebraven el 30è aniversari del PSC a l’Auditori Nacional de Catalunya, tingui una forta rellevància. Com també la té que Maragall acceptés la invitació i que les paraules que adreçà a la concurrència estiguessin en la seva línia habitual, reclamant que el PSC treballés per a recuperar grup propi al Congrés de Diputats i que adoptés el sistema de primàries per triar el seu candidat a la presidència de Generalitat de Catalunya. Al costat d’aquestes reivindicacions, Pasqual Maragall no s’estava de reconèixer que, en qualsevol cas, els anys “més feliços” de la seva vida políticament parlant, els havia passat primer “com a socialista” i, després, “com a ciutadà pel canvi “. L’actual president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC José Montilla, va saber respondre de manera convenient la intervenció de Maragall a qui adreçà elogis i una sentència contundent quan proclamà que amb “carnet o sense carnet” el PSC havia de ser per sempre més el partit de Maragall i afegí que “nosaltres els teus amics”.

Amb aquesta simbologia i elegància en les formes i en les paraules –que, sigui dit de passada, tant sovint trobem a faltar en política–, es tancava un capítol de relacions difícils entre un personatge peculiar com Maragall i el que havia estat el seu partit de sempre. Montilla i Maragall, Maragall i Montilla havien estat novament a l’alçada de les seves respectives responsabilitats. I, el què encara era més transcendent, havien sabut fer oïdes sordes a aquells que els desaconsellaven –a l’un i a l’altre– l’oportunitat d’aquest reencontre. Per aprendre’n i per prendre’n nota…

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juliol de 2008