Quan la coincidència de l’esquerra comença a prosperar, sorprèn que a Sabadell encara persisteixi el desencontre entre socialistes i l’Entesa. Però, com passa en les parelles mal avingudes, en el punt de no coincidència no cal buscar un culpable sol. Dels resultats de les eleccions municipals se’n van desprendre dues lliçons indiscutibles: d’una banda, la de la inqüestionable autoritat dels socialistes sabadellencs per formar govern i per presidir-lo; de l’altra, la de la confiança política dipositada pels electors en les forces clarament d’esquerra. Al costat d’aquests democràtics arguments se’n poden exhibir d’altres, que es mouen en el terreny dels valors i del posicionament ideològic-estratègic de cadascú; arguments que tenen a veure amb els interessos de les forces polítiques locals a curt i a mig termini. Per això, en política, tot té una explicació. Per això també, la política acaba fent estranys companys de viatge. Es van equivocar els de l’Entesa a l’hora d’enfocar les negociacions amb els socialistes per a tractar de la seva integració en el govern municipal i no atorgar el seu suport a la investidura de l’alcalde Bustos. No ha d’estranyar, doncs, que els socialistes es decidissin per buscar suport en d’altres formacions polítiques i que ara no estiguin per la tasca de reconsiderar els acords fixats. Les coses són com són. No pas com voldríem que  fossin. La història dels encontres i dels desencontres, tant entre persones com entre col·lectius, són la única explicació d’aliances que, d’una altra manera, no tindrien massa justificació.

Publicat a El 9 Nou, l’11 de novembre de 1999