Les comunicacions interpirinenques i les comunicacions entre les dues vessants dels Pirineus continuen essent una de les qüestions recurrents sobre les quals, periòdicament i dissortada, cal tornar-hi. I és que les infrastructures viàries que tenen a veure amb les comarques de muntanya constitueixen una de les més clamoroses assignatures pendents de superar i aprovar. Si es vol creure en les possibilitats i en les oportunitats de generar recursos de les quals disposen les comarques de muntanya, no queda més remei que acarar la millora de les seves infrastructures viàries i de les xarxes internes de transport públic. I de moment, no cal donar-hi massa voltes, tot plegat està quedant en massa promeses, bones paraules i millors voluntats que, comptat i debatut, de res no serveixen. I el Pirineu no podrà disposar de les infrastructures viàries que li calen sense comptar amb l’aposta i la inversió suficient per part dels governs estatals, autonòmics i departamentals que tenen competències sobre el territori.

No escapa a ningú l’esforç inversor que en el decurs dels darrers anys s’ha portat a terme en les comarques de muntanya. Tampoc les moltes iniciatives que, des de les administracions locals, s’han endegat amb la finalitat de potenciar les fonts de riquesa de les comarques de muntanya i col·locar els serveis d’atenció al visitant a un nivell de qualitat acceptable. Però tot aquest esforç serveix de ben poc quan per part de la resta dels poders públics, no es porten a terme els plans previstos destinats a la modernització de les infrastructures viàries. De moment, doncs, París i Madrid continuen trobant-se massa lluny dels Pirineus i des dels centres polítics dels estats espanyols i francesos no es disposa de temps per a pensar en la consolidació del progrés experimentat en les zones pirinenques i dels que en elles hi habiten.

Quan es compleixen 150 anys de la història del ferrocarril a Espanya, davant la lentitud en què avança la millora de les infrastructures viàries, sembla que hi hagi qui s’ha  entestat en què les comarques de muntanya perdin el tren. I la metàfora no és gratuïta i pren avui tota la seva dimensió pel fet que contra el que s’havia promès, el govern espanyol no es mostra massa il·lusionat en respectar el compromís d’enllaçar el ferrocarril d’alta velocitat espanyol amb el TGV francès abans del 2004. I així, és clar, els Pirineus continuaran estant lluny. Massa lluny.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 de novembre de 1998