La Seu d’Urgell acaba d’acollir, aquest darrer cap de setmana, les sessions de la novena trobada de periodistes i de mitjans de comunicació de l’àrea pirinenca. Com molt bé s’apuntava en l’editorial de divendres passat d’El Periòdic d’Andorra, no pot amagar-se la importància i l’abast d’una trobada d’aquestes característiques que ja compta amb nous anys d’història. D’una trobada —afegiria jo— que pretén, durant el curt espai d’unes poques hores, fer de la utopia realitat.

Perquè no cal que ens enganyem. No pot esperar-se d’aquesta trobada anual gaire coses més que unes hores de debat i de tertúlia amigable entre professionals de la informació i representants de mitjans de comunicació que tenen en comú que els seus respectius mitjans es difonen en un mateix espai geogràfic. En aquest cas el que ve definit per la serralada pirinenca. I el cert és que a despit que el territori els sigui comú, les formes d’entendre’l i d’interpretar-lo  són divergents. D’entre altres raons perquè els Pirineus, malgrat els avenços que s’hi estant operant, és encara una barrera infranquejable en matèria de mitjans de comunicació i de fluxos comunicatius entre les comunitats que tenen en el massís la seva casa comuna. I no només són una barrera infranquejable entre el nord i el sud —que per una qüestió més d’estats que no pas d’idioma, seria més o menys comprensible. També entre l’est i l’oest, que a despit que les comarques formen part d’un mateix estat, la informació tampoc no flueix amb facilitat.

Però no per això i perquè sigui difícil i costerut el camí a fer, cal renunciar a la realitat. La realitat de què els Pirineus, en la seva totalitat, constitueixen una mateixa entitat geogràfica comuna, amb una problemàtica semblant que afecta a tots els habitants de la serralada; pertanyin, administrativament parlant, a un estat o a un altre; formin part, territorialment parlant, d’una comarca o d’una altra. Hem de fer-nos a la idea que els temps —com ja deia Bob Dylan fa molts anys— estant canviant. I que els paràmetres que abans eren vàlids i pels quals ens regíem, estan passant sortosament a millor vida. Que per endavant se’ns obre un futur en el qual tots compartirem —directament o indirecta— un mateix projecte: el de la Unió Europea. Un projecte en el qual el pes de les regions serà determinant. I els Pirineus seran —són ja— una regió europea. I els periodistes i els mitjans de comunicació, tard o d’hora, ens acabarem adonant de la transcendència d’aquest nou marc. Mentre això no passi bo serà que l’Associació de Mitjans de Comunicació Interpirinencs, mantingui encesa la flama i l’espai en el qual poder continuar debaten entorn la problemàtica de la comunicació als Pirineus.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 29 de maig de 1998