De tant en tant assistim a la reobertura del debat entorn el paper que, en la societat actual, haurien de jugar els mitjans audiovisuals de titularitat pública i els interessos als quals haurien de servir. Es tracta, sens dubte, d’un debat recurrent el qual, arran els molts punts de vista des dels quals és possible observar-lo i per la diversitat d’interessos que en ell hi conflueixen, no s’acaba de concloure mai i menys encara fer-ho amb èxit. Es tracta, sens dubte, d’un debat complicat. En especial en el nostre país en què es donen dues circumstàncies que, com a mínim, no el faciliten: d’una banda que la titularitat i el control dels mitjans audiovisuals públics —tant en els d’àmbit estatal, com en els autonòmics—, es trobi, en la pràctica, sota el control directe dels governs de torn; de l’altra que, a diferència del què passa a França i al Regne Unit, el nostre país presenti una molt àmplia estructura de mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter públic amb interessos no sempre coincidents.

Tot plegat fa, doncs, que el debat entorn els mitjans audiovisuals de caràcter públic sigui enverinat i, com apuntava abans, de difícil conclusió, malgrat les sovintejades promeses que de tant en tant es fan en el sentit que cal reconduir la situació. Aquest és el cas, per exemple, del què ha passat recentment arran el relleu en la direcció general de l’ens públic RTVE. El cert és, però, que els canals de televisió de titularitat pública incrementen, dia rere dia, el seu deute i no per això modifiquen la seva actitud d’avantposar interessos partidistes als de caràcter general. És, ens agradi o no, el resultat lògic que calia esperar d’una política d’ulls clucs que no va atrevir-se, en ocasió de la posada en marxa dels tercers canals, avançar-se en el temps i plantejar un debat seriós entorn el model de televisió pública que calia aplicar al nostre país. Un debat que hauria d’haver conclòs amb l’aplicació de la racionalització en l’estructura de mitjans públics i l’encaix de les televisions autonòmiques amb l’estatal, sense que la solució comportés, com ha acabat passant, el substancial increment de les aportacions públiques necessàries per al seu funcionament. En desaprofitar aquella ocasió, ens trobem ara amb una estructura de televisions públiques de difícil sosteniment, formada per un total de deu canals: dos d’àmbit estatal i vuit més, concentrats en només cinc de les disset comunitats autonòmiques.

Com no fa massa assegurava el degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Josep Gifreu, davant una comissió del Parlament de Catalunya, els mals que afecten l’estructura dels mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter públic, només pot trobar remei en un model que es basi en la dependència civil d’aquests mitjans. Això és, una estructura de mitjans de titularitat pública que funcionés al marge de les cojuntures polítiques. Un model que garantís l’establiment de sinèrgies entre els canals públics de televisió per tal de rendibilitzar inversions. Es tractaria, en definitiva, d’elaborar un model basat en la defensa i en l’enfortiment dels valors de la democràcia, però també basat en una gestió pressupostària eficaç i, no per tot això, una televisió avorrida.

Si en l’àmbit audiovisual públic es continua amagant el cap sota l’ala i aplicant el principi de qui dia passa any empeny, acabarà succeïnt, com ja va passar a França, que l’actual estructura de mitjans audiovisuals de caràcter públic es farà econòmicament insostenible. Llavors, irremissiblement, la iniciativa privada haurà de prendre’n el relleu i la condició de servei públic dels mitjans audiovisuals quedarà sotmès, si més no, a les estratègies dels grups multimèdia que se’n facin càrrec.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de novembre de 1998