Escric aquestes ratlles poc després que els assassins d’ETA hagin decidit d’acabar amb una altra vida. Hagin posat punt i final a l’existència d’un gran home. D’un home bo. D’un home lliure. Amant de la llibertat. De les llibertats. D’un demòcrata. Escric aquestes ratlles amarat encara per l’emoció d’allò que no té cap mena de justificació. L’assassinat de Francisco Tomás y Valiente. Els assassins han atemptat novament contra la inteligència, contra la llibertat, contra la democràcia. Els assassins han atemptat contra tots i cadascú de nosaltres. Sense excepció. Que ningú no en faci oblit.

Fins quan? Aquesta és la pregunta que ens fem. Una i altra vegada. I no obtenim resposta. Perquè és impossible obtenir resposta d’allò que no és lògic. Que, en tot cas, segueix la lògica absurda del terrorista atemptant contra l’estat de dret. ¿Com poden defensar-se els drets d’una pàtria si l’únic llenguatge que s’utilitza és el del tret traïdor de les pistoles? Del tret cobard. ¿Pensen els terroristes que hi haurà un dia en què la raó de la força de les armes s’imposarà a la força de les idees i de les paraules? Saben que no. Però és que no tenen més arguments.

No podem callar! Hem de dir prou! Són ells els que han de callar! No és just que els que defensen i serveixen a la democràcia, caiguin sota el pes de les bales assassines que estan contra ella. Res, ni ningú, no pot donar suport als que no creuen en la democràcia. Contra ETA i contra aquells que els donen aixopluc només hi ha una resposta: Fer causa i front comú contra els terroristes. Un país, un poble, no poden ésser hostatges d’una banda de fanàtics que troben en el dolor dels demòcrates la satisfacció dels feixistes.

Prou!

Publicat a El 9 Nou, el 19 de febrer de 1996