La “rentrée” política, després d’un estiu que s’ha allargat, climàticament, més enllà del que hauria estat desitjable, no està tenint cap mena de malbaratament. Si en anys anteriors, per aquestes mateixes dates, allò que anunciaven tant els partits de l’oposició com els sindicats era, indefectiblement, una tardor calenta, enguany han estat les darreres fuetades de l’estiu les que ens han ofert el preludi del què serà una tardor i un hi­vern políticament complicats. I és que en l’horitzó ja apunten noves eleccions que, com sempre, seran presentades com una mena de primàries de les generals.

Es l’etern “ser o no ser” d’un país en el qual un procés electoral toca a un altre i així es fa difícil que un partit pugui treballar i governar amb una certa dosi de tranquil.litat i amb un termini bastant llarg de temps per a poder desenvolupar l’acció de govern promesa als electors prèviament. El resultat és que al ciutadà se li fa massa laboriós dirimir si l’opció governant de torn ho fa bé o, contràriament, està fent una mala administració del poder que, quan s’escaigué, li proporcionaren les urnes. En d’altres paraules: Al ciutadà mitjà li és difícil separar gra i palla i comprovar si la “pel.lícula” que uns i altres li monten es correspon o no amb les seves percepcions de la realitat. I és que els interessos dels partits polítics i els del conjunt de la societat civil no sempre segueixen camins paral.lels…

Però no s’hi val a divagar i és hora de retornar a l’inici del meu comentari quan afirmava que l’estiu calent –no pas per la tempera­tura climàtica sinó per la política– ha precedit a una tardor que ja és força moguda, més després que PSOE i CiU hagin ampliat la seva col.laboració fins al punt d’arribar –tal com era més que previsible– a un acord pel que fa als Pressupostos Generals de l’Estat per l’any 1995.

En aquest context, un observador imparcial podria considerar políticament normal, o gairebé, que el princi­pal partit de l’oposició que lidera Aznar, hagués esmerçat els seus esforços estiuencs, en l’àmbit de l’estratègia d’oposició dels populars al govern socialista, a qüestionar la política de reinserció de militants d’ETA portada a terme fins ara i defensada per la majoria dels partits. Fins aquí res a objectar si no fos la precarietat i pobresa argumental de les tesis que, en solitari, el PP ha defensat i que havien estat meticulosament planificades en els laboratoris de màrqueting polític dels populars.

El que ja no pot o no hauria de considerar-se tan normal, és que en l’estratègia del “acoso y derribo” del govern socialista, el PP no hagi dubtat en desenterrar i alimentar vells fantasmes d’un nacionalisme espanyol, caduc i passat de moda, el qual tindria com a únic objec­tiu el desprestigiar els nacionalismes perifèrics. I tot perquè aquell que, només fa uns anys, era nomenat “Español del Año” pel madrileny diari “ABC”, ara hagi comès el pecat d’atorgar el seu suport a una força progressista abans que aliar-se amb una de conservadora. I no pel fet d’ésser conservadora sinó –com s’està posant en evidència– pels seus molts “tics” del passat.

Però enmig d’aquest insòlit panorama allò que encara és menys explicable és que al joc de despropòsits dels conservadors s’afegeixi un partit i un personatge, diferent i estrambòtic, que s’està descobrint com un gran desconeixedor de la història de Catalunya. No seria estrany, en el context de l’estratègia d’alguns mitjans de comunicació, veure com l'”ABC” adjudica el proper títol de “Español del año” al senyor Julio Anguita…

A la vista dels fets s’imposa, amics lectors, que tots plegats ens aturem uns instants per a reflexionar. Contràriament ens podríem veure abocats a situacions delicades que deixarien en mal lloc el nostre guanyat prestigi de responsabilitat i capacitat d’entesa entre els partits i entre els ciutadans d’aquest país. No es tracta d’acusar ni de justificar les accions de ningú. Més aviat es tracta de recuperar el bon fer i acabar amb aquest “tot s’hi val” que sembla imperar arreu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 1994