De sempre els Pirineus han estat frontera, natural i política, entre els països que tenen en la serralada un patrimoni comú. Per qüestions que ara seria llarg de referir, el sistema muntanyós pirinenc, ha estat un mur més dels moltes que han dificultat que els fluxos de relació i de comunicació entre les comunitats pirinenques no tinguessin l’agilitat i la fluïdesa que les estrictes relacions de bon veïnatge hauria aconsellat.

Els temps, però, evolucionen i sembla que malgrat tot bufen nous aires disposats a emportar-se les boires de discòrdies i desencontres. Andorra, des de fa quatre anys, és un Estat de dret, homologable a qualsevol altre, i França i Espanya comparteixen -amb altres països- l’apassionant aventura de la construcció europea. Tot plegat fa que les estanques fronteres de només fa uns anys siguin ara més permeables i que les relacions entre Andorra amb els seus països veïns s’hagin decidit a recórrer el camí de l’entesa i de la col·laboració.

Andorra, a despit que manté i mantindrà l’estatus d’un país tercer en relació amb la UE, no pot ser gens aliena a la dinàmica de la Unió Europea. Primer perquè geogràficament forma part del vell continent i es troba al bell mig de la UE. I després perquè l’euro serà també la moneda andorrana quan el franc francès i la pesseta li deixin pas lliure. Serà l’únic cas d’un país no comunitari que tindrà a l’euro com a moneda de referència i d’ús per a les seves transaccions econòmiques. I això no és precisament, un fet sense transcendència.

En la tessitura d’un futur que ja és present, doncs, els Pirineus es dibuixen cada vegada més, com un espai comú de relació, de comunicació i de convivència entre andorrans, espanyols i francesos fins el punt que, parafrasejant a l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, allò que sigui bo pels Pirineus ho serà també per a Andorra, per a França i per a Espanya.

Tenim davant nostre un gran repte: el de posar punt-i-final a la imatge d’uns Pirineus que asseguraven el manteniment de les distàncies i dibuixar un futur en el qual el sistema muntanyós sigui capaç de mancomunar esforços. La Comunitat de Treball dels Pirineus és, tanmateix, un bon instrument que cal saber aprofitar. Però no podem acontentar-nos només amb això. Cal anar més enllà. I això requereix de la imaginació i de la responsabilitat de tots plegats. Dels governants primer i dels ciutadans després o qui sap si a l’inrevés.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 31 de maig de 1997