Nit de divendres a dissabte de la setmana. Torno a casa després d’una dura jornada. El mòbil m’alerta de l’arribada d’un missatge urgent. M’aturo, i després de prémer el botó corresponent, l’obro i el llegeixo. Quedo aterrit. París acaba de ser escenari d’un nou atemptat terrorista. El nombre de víctimes es desconeix. Hi ha molta confusió. Trec de la butxaca la meva petita ràdio i sintonitzo una emissora. L’allau d’informacions que rebo no em deixa gens tranquil. “Ens han declarat la guerra!”, diu una veu amb contundència. Unes poques hores després rebo un whatsapp. El llegeixo i tinc la sensació que el seu autor situa els tràgics fets en un context que no em sembla sigui el més idoni. El comunicant em parla de bons i de dolents i conclou amb un dur ‘o ells o nosaltres’. Arribo a casa cansat. Em tanco al meu estudi. Poso música. Vull estar tranquil, amb la ment desperta per poder analitzar els fets esdevinguts a París que de fet són la continuació dels atacs terroristes fets en d’altres escenaris com París mateix, però també a Londres, a Tunísia, a Beirut, a Ankara, a Madrid… Tots ells amb un segell comú: el d’aquells que estan disposats a fer víctimes innocents on sigui i com sigui pel sol fet que hi ha qui no creu o no sent allò que ells creuen i senten. Em pregunto sobre les causes que han fet que el terrorisme internacional hagi tingut el creixement que ha tingut, en especial des d’aquell no tan llunyà 11S de 2001 en el que dos avions pilotats per membres suïcides d’Al-Qaeda s’estavellaren contra les Torres Bessones. Això passava just un any després que Osama Bin Laden declarés al diari londinenc Al Quds Al Arabi la imminència d’un atac ‘molt, molt gran, sense precedents’ que commouria al món.

Deixo la ràdio i poso TV3. Em torno a preguntar sobre el perquè de tot plegat. El perquè d’aquesta ‘guerra’ entre orient i occident de la que en sabem molt però no pas tot. Sabem qui és l’enemic però no acabem de posar-nos d’acord de com combatre’l. Sabem qui mou els fils de les accions terroristes però només intuïm quins són els interessos que els animen i qui i com es financen. Sabem d’on provenen els soldats d’un exèrcit format per persones disposades a immolar-se fanàtiques com són de la seva causa, però ben poc fem per evitar que milers de joves musulmans europeus se sentin més atrets pel Daeix que no pas pels valors inherents a la llibertat i a la democràcia. El resultat és que el Daeix ha pogut estendre en ben pocs anys els seus tentacles a l’Iraq i a Síria i també en el món occidental. L’objectiu: constituir-se com a autoritat religiosa de tots els musulmans del món (el califat) i unir les regions habitades per musulmans per posar-les sota el seu control.

Sense que Daeix continuï captant adeptes, el creixement i el règim de terror que l’Estat Islàmic pretén instaurar no es deturarà i les víctimes es continuaran comptant no només a partir d’actes terroristes com els de París sinó que també entre els grups rebels d’inspiració democràtica sirians i iraquians que inútilment, per manca d’ajut exterior, s’oposen al terror de Daeix. També en forma dels milers de persones de l’Iraq i de Síria fonamentalment que es veuen empeses a emprendre un èxode incert; persones que fugen dels seus llocs d’origen, que fugen de l’opressió i de la persecució amb l’esperança d’arribar a un món que ara més que mai se’ls mira de reüll i fins i tot els estigmatitza.

Potser sí que ens han declarat la guerra. Però potser també nosaltres continuem mirant cap allà on no correspon. La solució no passa per acabar, que també, amb l’Estat Islàmic. S’imposa l’adopció de moltes altres mesures i sobretot la unitat d’acció. I és que també en aquest cas, el pretès axioma de que ‘mort el gos, morta la ràbia’ ni s’acompleix ni s’acomplirà.

Publicat a Diari de Sabadell el 19 de novembre de 2015