L’aposta pel transport públic ha estat, de sempre, una de les mesures més intel·ligents a  l’hora d’emprendre mesures encaminades a contribuir a una millor qualitat de vida dels ciutadans. Tot plegat perquè és una mesura susceptible d’ajudar a la disminució del trànsit rodat que tapona carrers i complica la circulació en carreteres i autopistes properes als grans nuclis habitats. La recent entrada en vigor del sistema tarifari únic del transport públic metropolità de viatgers a Barcelona i la seva àrea d’influència, ha de significar un incentiu més per als ciutadans a l’hora de desplaçar-se en itineraris urbans i interurbans. La implantació del sistema tarifari únic, però, no ha estat fàcil i a la mesura s’hi han apuntat la majoria de companyies de transport de passatgers que operen dins l’àrea metropolitana de Barcelona i rodalies.

Diu la dita que la joia mai no és completa i, en aquest cas, tampoc no ho pot ser arran de l’actitud adoptada per RENFE en adherir-se a l’acord però només en part. Sorprèn que sigui precisament una companyia de caràcter estatal i pública com la ferroviària RENFE, qui no hagi respectat del tot els acords preestablerts amb anterioritat i que s’hagi limitat a acceptar l’aplicació del sistema tarifari únic en els seus trajectes entre els límits compresos en la primera anella barcelonina. D’aquesta manera, la resta d’usuaris dels seus serveis de rodalies n’han quedat automàticament exclosos i l’entrada en vigor del sistema tarifari únic de res no els serveix. RENFE ha volgut justificar la seva actitud amb raons que sonen a excusa. Però, sigui com sigui, el cert és que l’actitud de RENFE no ha fet més que consolidar un nou tracte de diferència entre els ciutadans que viuen a l’àrea d’influència de Barcelona o des d’ella s’hi desplacen i els que viuen als entorns de Madrid o des d’allà es desplacen a la capital de l’estat pel fet que aquests darrers gaudeixen, des de fa temps, dels avantatges que el sistema tarifari únic de transport comporta.

Les raons adduïdes que RENFE a l’hora de defensar-se de la seva absència o, millor encara, la seva adhesió total al sistema tarifari únic de transport en l’àrea dels seus serveis de rodalies a Barcelona, són escassament acceptables i difícilment comprensibles. En primer lloc perquè si a Madrid no hi van haver problemes per adherir-s’hi, tampoc no n’hi hauria d’haver a Barcelona. En segon lloc, perquè per elevat que pugui ser el cost econòmic de l’adhesió al sistema tarifari únic, els estalvis que la seva aplicació genera a tots nivells i els beneficis socials que la mesura comporta, compensen i justifiquen amb escreix les inversions i els costos de manteniment que el sistema de tarifa única sens dubte té.

Davant això caldrà convenir que amb la no aplicació plena de la tarifa única per part de RENFE s’acaba d’escenificar un acte més del tracte discriminatori que el govern central dispensa a Barcelona i a la seva àrea d’influència, a despit que això pugui semblar recórrer a una demagògia fàcil. Un tracte discriminatori que no només es palesa amb actituds com aquesta sinó que s’estén a d’altres àmbits com, sense anar més lluny, l’afer del tren d’alta velocitat o en matèria d’infrastructures viàries, portuàries i aeroportuàries i les seves  interconnexions modals. I això, sense tenir en compte la clara aposta inversora que des de Madrid s’està fent a favor de València, talment com si es volgués potenciar l’establiment d’un contrapès a Barcelona. A aquestes alçades ningú ja no pot dubtar del sectarisme que el govern del PP aplica, mimant les zones en les quals els resultats electorals li són més favorables. Una manera ben peculiar, certament, d’entendre la realitat plurinacional de l’estat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de gener de 2001