Les recents renúncies de dos regidors de l’Ajuntament de Sabadell a seguir formant  part del grup municipal socialista sense que com a conseqüència s’hagin decidit a presentar també la renúncia a l’escó que ocupen en el consistori local, ens situa davant l’etern dilema –volgudament i interessadament no acabat mai de resoldre per part dels mateixos partits polítics–, de si el deixar de ser membre del grup pel qual s’ha estat elegit, ha de comportar, o no, l’abandó automàtic de l’escó. Cada vegada que s’esdevé una situació com la que en aquest cas protagonitzen els regidors sabadellencs fins ara socialistes Carles Bosch i Lluís Monge, els arguments a favor i en contra de la renúncia automàtica a l’escó que hauria de comportar el deixar el grup al qual es pertany, es succeeixen i, depèn de qui els aporti, prenen un sentit o un altre.

Sembla, però, que en aplicació del què hauria de ser la lògica, el dilema no hauria d’admetre massa dubtes, ja que la normativa electoral, si exceptuem en allò que fa referència a l’elecció de senadors, no contempla poder concórrer a unes eleccions formant part d’una llista oberta. És a dir, formant part d’una candidatura que en comptes de contenir uns noms de manera ordenada i tancada presentats sota les sigles d’un partit o coalició com passa ara, hi hagués la possibilitat –com s’esdevé en l’elecció de senadors–  que els electors marquessin les seves preferències a partir d’una llista en la que constés el nom dels candidats i la seva adscripció política. I és que només mitjançant un procés electoral que contemplés les llistes obertes, pot justificar-se que l’escó obtingut pertany a la persona candidata pel fet que l’hauria guanyat tant a dins com a fora del partit. A dins del partit per haver aconseguit ser proclamat candidat. A fora del partit, pel suport rebut dels electors en forma de vots. Insisteixo: solament en el supòsit de llistes obertes, cas de produir-se un conflicte d’interessos entre la persona elegida i el partit o la coalició per la qual s’ha presentat, justificaria que l’abandó del grup polític corresponent, no comporti la renúncia de l’escó.

Atès, doncs, que el sistema electoral actualment vigent no preveu la possibilitat de llistes obertes en eleccions que no siguin les del Senat, l’acta de qualsevol càrrec electe pertany al partit o a la coalició i no pas a la persona. Des d’aquest punt de vista, encara que la legislació no hi obligui, les bones pràctiques i l’ètica personal i política haurien de ser valors suficients per a què quan un càrrec elegit formant part de la candidatura d’un partit decideix abandonar el grup al qual pertany, renunciï també a l’escó.

Traslladat tot plegat al cas que ens ocupa dels regidors locals Bosch i Monge, tant bon punt com varen decidir no sotmetre’s a la disciplina del grup municipal socialista del qual formaven part, haurien d’haver abandonat els seus escons. Més encara quan es dóna la paradoxa que ambdós regidors varen obtenir les seves respectives actes de regidor no pas com a resultat immediat de les eleccions municipals (que atorgaren cinc escons al PSC), sinó que per la seva situació en la candidatura han tingut d’esperar que diversos ex-companys seus renunciessin a formar part del consistori sabadellenc.

Deixant a banda aquesta reflexió –que òbviament és aplicable a tots els trànsfugues de tots els partits mentre no es modifiqui la llei electoral–, queda fora de qualsevol dubte que el PSC continua instal·lat en les seves hores més baixes al perdre gran part de la força política i de la militància de la qual disposava per no haver aconseguit fer-se amb un lloc i amb una posició dins el canviant panorama i sistema polític català; hores baixes que en el cas de Sabadell es veuen sobredimensionades pels efectes derivats de la crisi del cas Mercuri que els socialistes locals no han sabut tancar de manera convenient.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de desembre de 2016