El juliol de 2010, uns dies després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional (TC) en relació als recursos que li havien estat presentats fonalmentalment pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, la ciutadania decidia sortir al carrer en la que havia de ser la primera gran mobilització ciutadana després de la manifestació del ‘milió’ de l’any 1977. El lema i la reivindicació que encapçalava aquella convocatòria va ser, si no ho recordo malament, ‘Som una nació. Nosaltres decidim’. Un lema i una reivindicació que l’11 de setembre de 2012 es transformava en un altre més concreta reclamant una ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’. L’èxit d’ambdues manifestacions deixava una cosa ben clara: res ja no seria com abans havia estat, ni en les relacions entre Catalunya i Espanya, ni quant als posicionaments que la majoria de partits polítics catalans venien mantenint en matèria de sobiranisme.

Un recent estudi demoscòpic –elaborat a partir d’una enquesta ‘òmnibus’ en la que es preguntava de tot i força encarregada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, i del qual se’n coneixien els resultats dimarts passat–, concloïa que el 58,8% de l’electorat català estava a favor de que Catalunya fos un ‘nou Estat d’Europa’. L’afegit Europa que s’introduïa en la pregunta és important. Els que em coneixen saben que des que es va començar a parlar del contingut de la pregunta a sotmetre a la consideració de la ciutadania he defensat que la pregunta a formular era precisament aquesta o molt semblant: ‘Vol que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa?’. I això no només per considerar que calia que la pregunta fos clara i concisa (cosa que no passa ara amb les dues preguntes que foren acordades el desembre passat), sinó també perquè la pregunta mateixa, cas de guanyar l’opció del ‘si’, establia el full de ruta a seguir l’endemà mateix de la consulta, i encetar el debat de fons entorn les dues qüestions que la pregunta mateixa plantejava: quin model d’Estat volíem sense haver-nos de moure ni un moment de la UE. Un debat, aquest, completament absent en la majoria d’anàlisis, opinions, i tertúlies mediàtiques, atrapats com estem en la timba de pòquer a la qual ens tenen encadenats Artur Mas i Mariano Rajoy.

I mentre parlem de sobirania, mentre especulem com, quan, i de quina manera podrem votar, ignorem –volgudament o no– qüestions que són cabdals quan es tracta de construir el país nou que volem. Un país socialment just, i tributàriament equitatiu i solidari. Unes qüestions, aquestes, que en el cas escocès sí que van ésser centrals en el debat previ al referèndum.

Que ningú no s’enganyi. Mariano Rajoy i Artur Mas estan a les antípodes en moltes coses. Ho sabem i és més que evident. Però també ho és que ambdós presidents professen i practiquen una mateixa religió econòmica. És a dir, ambdós presidents i ambdós governs aposten per un model d’Estat en el que l’Estat del benestar, diguin el que diguin, no n’és una de les prioritats. Molt al contrari. És cert que Madrid ens prem i ens retalla. L’excusa que des de la ‘meseta’ addueixen és que Brussel·les els ho exigeix per reduir el dèficit. Però no és menys cert que el govern de CiU també ens retalla excusant-se i traslladant les responsabilitats al govern de Madrid. El govern bipartit ens retalla en educació (que és la garant de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social i del desenvolupament socioeconòmic); ens retalla en sanitat (que és la garant d’una atenció universal i igual per a tothom); ens retalla en serveis i en atenció social (que són els garants de l’equitat social i de l’atenció a les persones i a les famílies més desvalgudes). És per això que el debat entorn model d’Estat nou que volem per Catalunya no hauria de ser om una mena de rerefons al que ningú no fas cas, sinó molt al contrari.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2014