Pensava que després d’un agost tant dens políticament, especulativament i informativament parlant, tot s’hauria dit i escrit. Però no. Només ha calgut que encetéssim un setembre que se’ns presenta curull de fets i d’esdeveniments transcendents, i que els mitjans de comunicació recuperessin els seus opinadors habituals, i que els polítics tanquessin el seu cicle estiuenc, perquè s’intensifiquin els posicionaments quant al futur més immediat del nostre país, i quant als possibles escenaris polítics, econòmics i socials que tenim a tombar de la cantonada.
Del soroll –més que no pas del debat rigorós– que acompanya la rentrée, em quedo amb tres reflexions, necessàriament urgents i ràpides. La primera: l’obvietat de que les relacions entre Espanya i Catalunya han arribat a un punt tal que fa que res no pugui tornar a ser com fins ara havia estat. I això per moltes raons, però sobretot per les actituds irreconciliables que s’han evidenciat entre els presidents dels governs central i autonòmic que argumenten els seus posicionaments més d’acord amb les seves conveniències que no pas d’acord amb allò que la ciutadania clama i reclama. D’aquí que passi el què passi, un nou estatus és el que haurà de presidir les relacions entre Espanya i Catalunya en el futur immediat; un nou estatus que sens dubte condicionarà la vida política –i també econòmica i social– d’aquestes dues entitats territorials. Potser és això el què explica en part les dades que es desprenen de l’estudi demoscòpic que El País donava a conèixer aquest darrer cap de setmana, i que apuntaven que el 82% dels ciutadans enquestats (el 85 % dels enquestats a Catalunya) són favorables a acarar una reforma constitucional que adeqüi l’organització territorial de l’Estat a les actuals circumstàncies i exigències polítiques. Si es té en compte que aquesta no era una opinió generalitzada només fa uns mesos, aquestes dades poden ser interpretades com a un signe més de la creixent opinió entre la ciutadania de tot l’Estat de que cal redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya. Clar que per acarar una reforma constitucional ara, possiblement s’hagi fet ja tard per la manca de voluntat política del govern central, i per la desconfiança que genera l’incompliment permanent dels compromisos de l’Estat envers Catalunya.
La segona. Precisament per la trajectòria seguida per les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, en una cosa pràcticament tothom hi està d’acord, i que és que la única forma de desencallar la situació per la qual transitem, passa per conèixer la voluntat de la ciutadania quant al nostre futur polític, i quant al model de país pel qual hem d’apostar.
La tercera. La confessió escrita de Jordi Pujol que a finals del mes de juliol va lliurar sense explicacions als mitjans de comunicació, ha sacsejat la vida i els sentiments de la gent i del país. Del cas n’hauria de quedar en un segon pla –i per la hisenda pública– el gruix i les conseqüències tributàries i penals que del frau tributari se’n puguin derivar. Per contra, allò que hauria de centrar el debat polític és, d’una banda, el compromís inajornable de les formacions polítiques i del Parlament d’acabar amb qualsevol mala pràctica política, i molt especialment amb la corrupció; de l’altra, en depurar les responsabilitats i el seu abast polític que es deriven del cinisme i de la immoralitat comesa i autoconfesada per la persona que va tenir la responsabilitat de presidir Catalunya durant 23 anys, i que en cap moment es va estar d’impartir lliçons d’ètica i de patriotisme.
Però cal tenir-ho també clar: no és bo barrejar les coses i tractar aquestes i altres qüestions com un totum revolutum que només contribueix a confondre encara més a una ciutadania perplexa que això no obstant reclama el dret a fer net, i a construir un país nou que sigui socialment i tributàriament equitatiu, just i solidari, i en el que cap mena de corrupció hi pugui tenir ni justificació ni cabuda.
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2014
Amb tot el que dius -i ho dius molt bé- estic d’acord. Jo nomé faria una reflexió, o millor, posaria l’èmfasi en el que dius sobre l’enterboliment de les relacions dels presidents dels governs de Catalunya i Espanya més pensant en les rendibilitats electorals que en el que demana la ciutadania.
Però si ho fan és perquè en treuen rendes. Radicalitzant les seves postures, radicalitzen també els ciutadans d’un cantó i de l’altre, tot arrossegant cap a posicions irreconciliables a ciutadans i ciutadanes que navegaven en espais eteris (entenguis neutrals). Aquest és el perill: que aplicant les estratègies de la propaganda política, reduint les argumentacions surgides de la raó (i de la cultura) i augmentant la simbologia, els eslògans i els missatges curts dirigits a les visceres, provoquen l’enfrontament, I al cap d’un temps, quan ja s’ha produit l’espiral de l’enfrontament, la gent oblida on ha començat tot i es refermen en les seves posicions, en aquells moments, ja inamovibles, fent sempre culpable al contrari.
Quedarà una escletxa, llavors, per poder posar en marxa la reforma de la Constitució?