El meu amic futbolero deu estar que trina. Fa dies que no el veig. Me’l imagino disgustat sense haver digerit encara el cop que per ell deu ser veure com el Terrassa triomfa a la segona divisió A mentre que el Sabadell pateix a la segona B. Perquè el Terrassa és, de moment, la cara del futbol vallesà, situat al capdavant de la taula classificatòria de la seva categoria malgrat l’empat de diumenge a casa; per contra, el Sabadell és la creu –amb la seva condició d’equip més golejat de totes les divisions estatals– a despit que no hagi cedit, ara com ara, ni un sol punt a casa (la qual cosa fa que la situació de l’equip no sigui preocupant).

Rivalitats a banda, tant el Terrassa com el Sabadell es mereixen el millor i bo seria que ambdós equips aconseguissin els objectius que s’havien marcat en començar la temporada. Una temporada que solament acaba de començar i en la qual tot és encara possible. I és que al final de la temporada, allò que compta és la regularitat que al llarg dels mesos mantenen els equips. De res no serveix un inici fulgurant si no es manté la tònica al llarg de la temporada. De la mateixa manera que res no vol dir un mal inici de temporada si s’és capaç de millorar a temps. Però no ens enganyem: un bon inici predisposa a fer-se il•lusions i un mal començament aboca al pessimisme.

Suggereixo al meu amic fanàtic del Sabadell que no desesperi encara. Que la lliga és llarga i que el Sabadell segur que millorarà. I tant de bo sigui per seguir a final de temporada les petjades que el Terrassa va deixar darrera seu en la passada.

Publicat a El 9 Punt, el 10 d’octubre de 2002.