L’èxit en la convocatòria de manifestacions, per les centrals sindicals majoritàries (CCOO i UGT), el passat dia 25 de novembre, els podria fer suposar que gaudeixen d’una certa carta verda per a pressionar el Govern i evitar l’aprovació de les anunciades reformes en l’ordenament del mercat laboral espanyol. Sens dubte que la convocatòria d’una nova vaga general per al mes de gener obeeix a aquesta estratègia. Però que ningú no s’enganyi. Ni els temps ni les condicions socio-econòmiques ni polítiques d’avui res no tenen a veure amb les de l’any 1988. I si conseqüència d’aquell 14-D les centrals sindicals aconseguiren fer prevaler alguna de les seves tesis cal preguntar-se si, en aquesta ocasió, passarà el mateix.

En les actuals circumstàncies la vaga general –que per definició és una mesura de pressió de caràcter extraordinari malgrat que al nostre país hagi estat convocada en quatre ocasions en el decurs dels últims anys– no només no aconseguirà aturar la modificació de l’ordenament laboral sinó que complicarà més el panorama i la recerca de solucions als greus problemes amb els quals ens enfrontem, en especial el de la constant destrucció de llocs de treball. Només cal donar una ullada a la darrera i recent Enquesta de Població Activa (EPA) per donar-se compte que l’atur afecta cada cop a més famílies fins el punt que s’estima que són prop d’un milió les unitats familiars en les quals no hi ha cap dels seus membres que disposi de treball.

Els moments que vivim no permeten floritures i sembla lluny de discussió que l’objectiu prioritari ha d’ésser el d’aconseguir un clima propici que permeti canviar el signe en la tendència de destrucció constant de llocs de treball i de creixent desocupació. Els analistes econòmics assenyalen que la recessió que patim troba els seus origens en la coincidència en el temps d’una de les crisis econòmiques de caràcter cíclic amb una altra, més profunda, estructural que, al seu torn, desencadena un sentiment generalitzat d’incertesa i de desconfiança en el futur que es concreta en una disminució accelerada del consum i en una accen-tuació de la sensació de crisi entre els ciutadans.

No cal ésser ni massa espavilat ni disposar d’excessius coneixe-ments en matèria econòmica per a concloure que només actuant damunt cadascun dels components de la crisi podrà superar-se l’actual conjuntura amb un mínim d’èxit. Hi ha indicadors que apunten a què la component cíclica de la crisi està acabant. Això no obstant tothom té clar que l’evolució de la component estructural de la crisi depèn de factors que molt tenen a veure amb la marxa de l’economia mundial. No escapa a ningú que, en aquest context, el marge de maniobra és estret i limitat a fer el possible per tal de recuperar la confiança i la credibilitat dels inversors en la nostra economia i proposar mesures que permetin una major compe-titivitat del sector productiu. En aquest procés és en el qual haurien de coincidir els esforços i les polítiques de Govern i de sindicats.

La convocatòria de vaga general no afavoreix aquesta estratègia ja que el Govern, passi el que passi, no pot ajornar per més temps la reforma del mercat laboral a la qual s’oposen els sin-dicats. Es tracta de la primera i indispensable mesura per acon-seguir que els inversors tornin a invertir i per evitar que les inversions previstes però no concretades, prefereixin esperar temps millors o es decideixin per altres mercats laborals més segurs i competitius.

Abans que la vaga general desencadeni més tensions i desconfiances, cal esperar que els sindicats actualitzin la seva oferta i disposició al diàleg abandonant intransigències que a res no condueixin. Queda temps, encara que poc, per assolir acords i recuperar confiances.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de desembre de 1993