“El meu avi” és, a Catalunya, la més popular de totes les habeneres “que es fan i es desfan”. El seu autor, el malaguanyat Joan Lluís Ortega Monasterio, a través d’aquesta havanera ens narra les trifulgues del seu avi i d’uns quants nois “nascuts a Calella, a Palafrugell” a bordo del “Català” que, segons també se’ns explica en la cançó, era “el millor barco de guerra de la flota d’ultramar”. A despit de la gran popularitat d’aquesta havanera –que fou composada el 1966–, el cert és que, a diferència de la majoria de les seves germanes, “El meu avi” ens explica una història, més somniada que no pas viscuda, d’uns mariners que, comandats per Manuel Deschamps, participaren en la guerra de Cuba de 1898 i que somniaven en poder fer fortuna a la illa caribenya de la qual mai no haurien de tornar. Sigui com sigui, l’havanera conclou que foren els americans –sense especificar quins– els que tingueren la culpa de la desfeta que va patir el “Català” i amb ell els intrèpids navegants de Calella de Palafrugell.

No sé ben bé per quina estranya connexió mental, pensava i cantava dintre meu aquesta havanera ara fa justament una setmana quan em trobava “segrestat” a l’interior de l’aeroport de Heathrow, juntament amb altres intrèpids navegants aeris que ens vàrem veure obligats a passar per les instal•lacions de l’aeroport londinenc. I escric “segrestats” i escric bé, atesa la situació en la qual ens trobàvem les persones que havíem de fer escala a Heathrow camí de casa. Persones que fórem sotmeses als controls més diversos i obligades a desfer-nos de tot allò que no fos el passaport, documents de viatge, cartera de butxaca i claus de casa que havien ser col•locades dins una bossa de plàstic transparent que era revisada, visualment, una i mil vegades. Si algú gosava portar alguna cosa més a sobre, l’objecte en qüestió li era “robat” literalment. Fins i tot els llibres eren requisats sense més explicacions, qui sap si perquè algú ha descobert que la cultura és una “arma” massa perillosa.

Per si no n’hi hagués prou, superats els severs controls després de llargues i lentes cues, observàvem astorats com el nostre vol havia estat cancel•lat i havíem de tornar a fer una llarga cua per intentar que ens trobessin una plaça en un altre vol, i així poder “escapar” de les asfixiants sales d’espera aeroportuàries. Anant d’una banda a l’altra passaven les hores en la presó de luxe en què Heathrow s’havia convertit. Òbviament, els telèfons mòbils, formaven part de l’equipatge facturat i fatalment perdut. Altrament els mòbils passaven a omplir els contenidors situats al costat de cada control policial. D’aquesta manera colònies, llibres, paquets de cigarretes, ampolles de whisky, caramels, aigües, dentrífics, raspalls de dents… s’amuntegaven desordenadament damunt una taula talment com si d’un rastre es tractés.

La situació que patirem centenars d’aeronavegants era la conseqüència –segons se’ns va dir– del complot descobert per Scotland Yard per atemptar contra avions en vol, camí dels EUA. No hem de dubtar de la veracitat de l’amenaça. Sí que hem de dubtar, en qualsevol cas, de l’efectivitat de les dràstiques mesures que foren adoptades per les autoritats britàniques, excessives i segur que fins i tot atemptatòries contra la dignitat de les persones. A Heathrow hom tenia la sensació que el concepte llibertat personal estava en qüestió i que amb l’excusa, certa o no, d’amenaces d’atemptats, se’ns sotmetia a un ferri control que sabíem on havia començat però no pas fins on pot arribar. Aquell 11 de setembre d’ara farà 5 anys a Nova York, va ser el punt d’arrencada d’un procés implacable que condueix a la pèrdua de llibertats personals. Preocupant. Així, també en aquest cas, haurem de coincidir amb l’estrofa d’”El meu avi” i haurem de culpar als americans de la situació per la qual travessa el món o, per ser més exactes, n’haurem de culpar la manera que té d’entendre la política exterior dels EUA l’omnipotent president Bush.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’agost de 2006