En política les actituds i els gestos no són cosa banal. Més aviat el gest és transcendent. Es alhora fons i forma. Un discurs polític pot canviar el curs de la història. Però un gest pot fer que allò pel què s’ha lluitat tan de temps prengui carta de credibilitat. O, contràriament, que allò que tenia valor quedi arraconat en la misèria de les paraules buides de contingut. En política el gest és la part visible de les idees. El gest posa en evidència la coherència d’allò que es diu defensar. Les paraules poden portar a l’engany. El gest mai. El cert és però que en política abunden els discursos grandiloqüents i poc els gestos convincents. En política també cal destriar gra i palla. El gra dels gestos i la palla dels discursos fàcils fets de cara a la galeria. Deu ésser per això que el general De Gaulle assegurava que hi havia polítics que es sorprenien quan trobaven a algú que creia allò que deien pel fet que ells mateixos –els polítics– no s’ho acabaven de creure del tot. I és que una cosa és el que es diu i l’altra, molt diferent, el què es pensa i es creu.

Això no obstant, en política, hi ha sempre un moment en el qual és possible descobrir la grandesa o la mediocritat d’aquells en els quals deleguem la representació popular. Es aquell instant, fugaç potser, en el qual el polític es mostra tal com és. Desposseït de la màscara que proporciona el discurs ampul·lós i retòric. Es el moment en el qual, per damunt de les paraules, apareix amb força el gest. El gest capaç de fer-nos recobrar l’esperança i retrobar la il·lusió perduda o, per contra, portar-nos al desencís i al “tant-se-me’n-fotisme” que sembla tan arrelat en la societat. En especial entre els sectors més joves.

Fa pocs dies, en el fragor del debat i de la batalla pre-congres-sual que es manté dins el PSC, el Secretari General d’aquesta formació política, Raimon Obiols, anunciava que no aspirava ni a continuar al front de la Secretaria General ni tampoc optar a la presidència del seu partit. Ho manifestava, segons conten les cròniques, enmig de l’inicial i general astorament dels militants socialistes que havien assistit a una trobada de preparació del seu Congrès que tindrà lloc a finals d’any. Raimon Obiols fonamen­tava la seva decisió en el fet que des del seu punt de vista, des d’on podria defensar millor el seu projecte –“el nou projecte” que ell dibuixa sobre l’horitzó del 1999– seria des de qualsevol instància del partit i no pas des de la presidència honorífica que algú semblava tenir-li reservada “si feia bondat”. Afegia a les seves paraules que ell volia ésser volgudament bel·ligerant en el debat del seu partit. L’actitud d’Obiols cal entendre-la com un gest, important i transcendent, de coherència política. De coherència d’un dels líders històrics del socialisme català que per convicció personal, en defensa dels seus posicionaments i per respecte als que li donen suport, considera que no pot avenir-se a entrar en el mercadeig d’uns llocs en les instàncies més altes de govern del seu partit.

El gest d’Obiols, potser no suficientment valorat, és doncs l’excepció que confirma la regla. I, això no obstant, ens agradaria veure’l repetit en més ocasions i en d’altres instàncies polítiques i públiques. Són aquests els gestos que calen per tal que els ciutadans recuperin la confiança i la sintonia amb la política i amb els polítics. Més després d’uns anys com a mínim estranys i complicats. Són els gestos que fan falta si es vol canviar la tendència dels partits polítics a tancar-se en ells mateixos i caminar –que no avançar– per senders diferents d’aquells que recorre la societat. Són, en definitiva, els gestos els que han d’evitar que els partits continuïn presoners dels seus aparells, en una dinàmica perversa de perpetuació de càrrecs i de privilegis.

Els ciutadans comencen a estar tips de la forma de fer d’alguns polítics, els gestos dels quals es troben lluny del discurs que fan i de les idees que diuen defensar. Per higiene política convindria que quan la distància que s’estableix entre discurs i gest es fa massa evident, el polític de torn assumís les seves contradiccions, qui no les té, i deixés el seu lloc a altres. Perquè la credibilitat és el bagatge més preuat amb el qual es pot comptar. I en política, com en tots els ordres de la vida, quan es perd la credibilitat ja no queda res.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juny de 1996