La polèmica va estar servida durant uns dies. El president de la Cambra Baixa, el popular Federico Trillo, anuncià l’inici dels treballs de reforma del Reglament del Congrés i de l’Estatut del Diputat. D’entre els aspectes que es volien retocar, hi havia el de les assignacions de ses senyories. S’adduïa que els diputats espanyols són els que menys cobren de tot Europa.

Malgrat que la qüestió ja ha deixat d’ésser de rabiosa actualitat, jo no vull deixar de dir-hi la meva. Adverteixo que m’arrenglero entre els que pensen que els diputats haurien de gaudir d’uns emoluments superiors als que perceben. No sé si semblants o no als seus col·legues europeus, però tant li fa… Però un cop assenyalat això no voldria deixar de reivindicar la mateixa qualitat i nivell de sou, semblant al que perceben els seus respectius col·legues de la resta d’Europa, per a la resta dels meus conciutadans. En d’altres paraules: que els mecànics cobrin aquí el mateix que els seus homònims europeus. I els periodistes. I els metges i també els funcionaris, els quals corren el risc de veure congelats els seus emoluments… Qüestió de principis, vaja.

D’altra banda, en uns moments en els quals les tisores pressupostàries funcionen a preu fet i des del govern s’apel.la a l’esforç, responsabilitat i sacrifici dels ciutadans –dels de sempre, per cert–, es feia difícil d’entendre la proposta del generós augment en la retribució de ses senyories. Per molt bé que es volgués explicar. Qüestió d’oportunitat, vaja.

Publicat a El 9 Nou, el 24 de juny de 1996

 

Sort que Aznar va saber tornar les aigües a mare… Encara que fos després de veure com queia la proposta popular en l’opinió pública… Fou una rectificació més… I van…