Els Jocs Olímpics de Londres passaran a la història per haver estat, després dels de Barcelona, els que ha comptat amb un major suport d’una ciutadania, amb unes cerimònies d’obertura i de cloenda en la línia de les que varen singularitzar la cita olímpica barcelonina del 92. Una anàlisi esportiva dels fets més rellevants que els jocs han tingut a escala estatal i local, fa que en sobresurti el fet que els de Londres hagin estat els jocs en què el protagonisme ha recaigut, d’una banda, sobre les components de l’equip estatal que mai abans havien obtingut tantes medalles olímpiques com en aquesta ocasió; i de l’altra sobre el C. N. Sabadell –el nostre Club–  pel seu caràcter d’entitat esportiva que més membres ha aportat a una selecció estatal i per la seva contribució en la conquesta de medalles. No endebades l’equip de les waterpolistes que va fer-se amb la medalla de plata davant els EUA, estava format per 6 de les nadadores que defensen habitualment els colors del Club en competicions estatals i internacionals. Gràcies, doncs, a la trajectòria de les waterpolistes estatals en la competició olímpica i de la nadadora Mireia Belmonte, mai no havíem llegit ni escoltat citar tantes vegades al Club i a la ciutat en les cròniques i retransmissions olímpiques. Entre les unes i l’altra i el treball eficient del Club s’ha reblat de nou el clau de la vinculació de Sabadell amb l’esport en general i amb la natació en particular.

És amb aquest bon regust que els jocs londinencs ens deixen als sabadellencs i a les sabadellenques que ens disposem a afrontar un nou i complex curs polític, econòmic i social. I això després d’un estiu marcat per la sequera i pels grans incendis que han destruït part del patrimoni natural de Catalunya, i de la resta de l’Estat. Incendis físics i també metafòrics. Deia la meva àvia que amb les coses de menjar no s’hi juga. Per extensió podríem afegir ara que amb les coses de l’economia no s’hi ha de jugar. Si no fos per aquesta premissa podria fer-se paròdia fàcil entorn la circumstància que les dues setmanes en què el govern espanyol, amb el seu president Rajoy al capdavant, han estat absents de la vida política espanyola, han coincidit amb els quinze dies en què l’índex borsari i la prima de risc han deixat d’empitjorar.

En quant a la política catalana, l’agost ha alimentat debats pertinents que això no obstant posen de relleu el grau de desencontres que es donen entre les forces polítiques catalanes; un fet que dit sigui de passada en afebleix davant Madrid. Carles Duarte obria la caixa dels trons amb la seva proposta gens baladí de defensar que autors catalans que tenen la seva obra literària en castellà optin al Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. Ens hem de preguntar si a les alçades que ens trobem, té sentit encara posar en qüestió la catalanitat de tota la cultura que es crea i es genera a Catalunya, amb el rerefons que aquest debat comporta de sumes i de restes. Les visions dispars es donen també en relació al caràcter reivindicatiu que ha de tenir la Diada Nacional de Catalunya d’enguany. Visions que en ocasions són instrumentalitzades com a pretext, excusa i fins i tot exclusió dels uns i dels altres per amagar problemes molt més de fons que tenen a veure amb la coherència en la defensa d’un model de país o en la pràctica política del dia a dia. Benvingut el debat entorn el futur polític de Catalunya i el nostre indiscutible dret a l’autodeterminació. Però millor treballar per sumar a tothom en una reivindicació comuna no exempta de pluralitat. I sobretot treballar per denunciar les polítiques neoliberals que els governs d’aquí, d’allà i de més enllà imposen i que no fan més que continuar afeblint a les classes socials menys afavorides, però també a la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’agost de 2012